Això que Madrid hagi decidit optar per tercera vegada consecutiva a l’organització dels Jocs Olímpics, que després dels fracassos del 2012 i el 2016 torni a presentar-se per organitzar els del 2020, deu ser una broma. De molt mal gust i d’una irresponsabilitat “messetària”. I no només perquè acumula un deute de més de 7.000 milions d’euros que ningú sap com arribarà a pagar ni quan. Sobretot es tracta d’una proposta d’un desvergonyiment i una inconsciència colossals. Per sort, sembla que el ressò popular que ha rebut la tercera temptativa de l’alcalde Alberto Ruiz-Gallardón és feble, cosa que provaria que els madrilenys tenen més seny.

No em sembla una anècdota. En un dels seus darrers números, el The Economist es preguntava molt encertadament com era possible que Espanya, que és a un pas de ser rescatada financerament, fos una potència esportiva de primer ordre. A mi, més enllà de la intencionalitat i la parcialitat que hi pogués haver en la pregunta i, sobretot, en la resposta, la demanda em va semblar molt oportuna. Perquè és tan sorprenent que a l’Estat hi hagi tres circuits de F-1 i motociclisme acollint tres grans premis anualment, com comprensible que tres equips de la lliga de waterpolo, tres dels quatre capdavanters (CN Barceloneta, CN Barcelona i CN Terrassa), hagin hagut de renunciar a competir a Europa perquè no s’ho poden pagar. Només són dos exemples dels molts que podríem posar.

És clar que tot el país ha de fer un pensament i que el món esportiu no en pot quedar al marge. I que aquest pensament haurà d’anar en direccions distintes. En general, tothom haurà de fer el que pot i prou. Allò de no estirar més el braç que la màniga. I els que més poden, els qui per arrelament social gaudeixen d’una situació privilegiada, haurien de prendre consciència de la seva responsabilitat: d’una banda, haurien de mostrar contenció per donar exemple i no aprofitar-se del seu avantatge per ampliar les diferències, i, d’una altra banda, haurien de ser generosos i ajudar els qui es troben en un destret (aquest és un altre motiu pel qual no trobo bé que el FC Barcelona hagi decidit reduir els diners que destina a les seccions per poder-ne donar més al futbol). I, al capdavall, redimensionar-ho tot, des dels salaris dels esportistes al tipus i nombre de competicions, perquè aviat n’hi haurà més que no pas espectadors que les poden pagar.