Un dels fets que més ens desconcerta als ciutadans a l’hora de seguir l’acció política de partits i governs és la facilitat amb què passen de l’emfàtica proclamació de grans principis –ara en diuen valors- al pragmatisme més cru i descarnat. I, pel que es veu, un dels fets que menys entenen els governs i els partits és que aquesta dissonància entre grans paraules i fets miserables, pels ciutadans, té un marge de tolerància a partir del qual ens sentim decebuts, si no estafats.

Ho dic, és clar, a propòsit de les relacions perilloses amb el PP a les que ens està acostumant el govern de CiU. En diverses ocasions, i arran de diferents conflictes, CiU ha recorregut a l’expressió “línia roja” per assenyalar els límits d’allò que és tolerable. Hi ha, diuen, línies roges que no es poden travessar sense que es trenqui alguna cosa difícil de reconstruir. Doncs bé: CiU, amb els seus pactes amb el PP, s’està passejant perillosament per la línia roja de la paciència –és a dir, de la confiança- de bona part del seu electorat.

Ja no és tan sols el pes de la memòria recent de les maniobres del Partit Popular en contra l’Estatut i contra Catalunya per tal d’obtenir avantatges electorals a Espanya. No és tan sols l’evidència de quin és el seu model de nació espanyola i de la necessitat que té de reduir-nos a un tipisme turístic per tal de mantenir la sagrada i constitucional unitat de la seva pàtria. No: ara mateix és tot l’atac frontal a la supervivència ja prou migrada de la llengua catalana al País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja i, de manera més sibil·lina però no menys descarada, a Catalunya mateix. I qui diu a la llengua, és clar, diu atac a la cultura comuna en general, a l’existència de les institucions que la suporten o als creadors i intel·lectuals que la fan viva.

Certament, CiU es pot voler escapolir de l’escomesa fent veure que ja té prou feina procurant per l’interès de la Catalunya estricte. CiU es pot esgargamellar volent-nos convèncer que els seus pactes amb el PP són de necessitat, gairebé forçats per les suposades resistències de PSC i ERC a una rendició incondicional. CiU ens pot voler entretenir dient que tot plegat és resultat d’una urgència immediata per aprovar uns pressupostos de crisi, que més endavant ja retornarà al “dret a decidir”, i pot intentar estirar el marge de tolerància elogiant la “responsabilitat” amb què els respon el PP.

Però, tot i que trenta anys de democràcia no són gran cosa, CiU ha de saber que el ciutadà també té una certa memòria i perspectiva d’anàlisi. Sabem que CiU està especulant perillosament amb els resultats de les properes eleccions a Espanya. Sabem quines són pressions que rep dels sectors més reaccionaris i espanyolistes. Però, sobretot, sabem que, com a nació, Catalunya no és autosuficient. Els Països Catalans –digueu-ne com vulgueu-, al marge del seu reconeixement administratiu, són una realitat social, cultural i econòmica que fan de coixí al Principat i sense els quals, la nostra supervivència encara seria més precària. De manera que els atacs del PP a la nostra llengua comuna els hem de veure i entendre com un atac directe al cor i al cervell de la nostra nació. I CiU ha de tenir clar que no és una qüestió de solidaritats sentimentals entre veïns: és una qüestió de soscavament dels fonaments del nostre propi futur.

D’una manera o altra, CiU ha de saber cada pacte que subscriu amb el PP per raons pragmàtiques, erosiona la seva credibilitat respecte de les grans promeses sobiranistes fetes sota l’empara de no sé quantes banderes catalanes en campanya electoral.