Fa un any, davant les protestes per la retallada de l’Estatut, el subtil Alfonso Guerra va pronosticar que, malgrat el soroll generat al final “els catalans acataran i no passarà res”. Era una més en el desafortunat ventall de declaracions sobre el tema d’aquest veterà polític socialista que ha entrat en la història de les ciències polítiques popularitzant la màxima “qui es mou no surt a la foto”. S’ha d’admetre que Guerra coneix prou bé els engranatges que durant els darrers 30 anys han determinat la política espanyola i, de fet, el seu cinisme murri no feia més que expressar en veu alta un pensament molt estès pels passadissos del Congrés. ¿Com s’explicaria si no el lamentable tractament que va rebre l’Estatut en el seu pas per Madrid?

I al final, Guerra va tenir raó. Però només en part. La política catalana ha acatat la sentència, però al carrer el malestar continua efervescent. Passen coses. Segurament accelerades per una crisi econòmica brutal que fa encara més cridaner l’injust tracte fiscal que rep Catalunya. No tot és igual. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la darrera enquesta del CEO que recull l’augment de l’allò que José Montilla en deia desafecció dels catalans en relació a Espanya, o bé constatar l’entusiasme amb que s’ha encès la proposta impulsada des d’Òmnium Cultural sobre la insubmissió fiscal. Fins i tot el govern català i el president del grup parlamentari de CiU s’han trobat embrancats en el seu particular –i significatiu- debat al respecte. El veterà polític socialista es va equivocar. No tot segueix igual.

Tampoc segueix igual a la política espanyola. Encara que en direcció contraria. En aquest cas el motor és l’esperit jacobí que assenyala les autonomies com a origen del dèficit públic i intenta aprofitar l’avinentesa per assajar moviments de regressió. O bé propostes com la del nou candidat del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que aquesta cap de setmana plantejava una reforma electoral que afavoreixi els partits d’àmbit estatal en detriment de les formacions nacionalistes i independentistes. Un debat aquest on existeix un ampli –i alarmant- espai de trobada entre socialistes i populars. Doncs, senyor Guerra, déu n’hi do si en passen de coses i en totes direccions.