D'un temps ençà les noves tecnologies de la informació, especialment a través d'internet, aporten, a més de facilitats per a la comunicació humana, un seguit de novetats de caire lèxic que s'estenen a nivell popular a la velocitat del llamp entre els qui les usen.

Recordem el cas, per exemple, de clicar, és a dir, seleccionar una opció sobre la pantalla d'un ordinador fent-hi un clic, tal com ja fa temps que recull el diccionari de l'Enciclopèdia (diccionari.cat). Fer clic –l'acció de prémer i deixar anar ràpidament un dels botons del ratolí sense moure la busca del punt de la pantalla seleccionat– va triomfar amb bon criteri, finalment, per damunt d'altres opcions com punxar o cliquejar.

No menys ràpida va ser la popularització dels blocs, els anomenats diaris interactius personals (dip), o diaris web (provinents de l'anglès weblog), malgrat els intents de dir-ne blog –amb rius de tinta i de polèmica inclosos.

Ens trobem ara, davant la cruïlla terminològica que aporta Twitter, el servei de xarxes socials i missatgeria de microbloc que permet als usuaris enviar missatges, només de text, d’una longitud màxima de 140 caràcters, responent la pregunta “què estàs fent?”. L'adaptació catalana dels qui usen aquest servei –que en són munió– ha comportat, fins ara, l'ús indistint de tuitejar, piular, fer un tuit i, lògicament, tuitar, que és la forma que comença a prevaldre –gràcies a tuiters com @Quim_Monzo (amb més de 29.000 seguidors)– i que ja recull la Viquipèdia.

En tots aquests casos parlem de mots provinents de l'anglès, l'adaptació dels quals al català ha patit el sedàs i la interferència de l'espanyol, com sol passar des de fa massa temps a causa de la minorització lingüística que patim, però també per mor de la manca de tremp de certs lexicògrafs, que anteposen "l'ús popular", "del carrer" –en diuen; analfabetisme, en dic jo–, als mínims de seny lingüístic exigibles.

El cas de tuitar és paradigmàtic, tot i els intents del Termcat (Centre de terminologia de la Generalitat de Catalunya) d'imposar-nos piular o, des d'altres instàncies, el castellanisme tuitejar. El mot twitter prové, en el seu inici, de twttr, un servei que es va iniciar el 15 de juliol de 2006. El nom del projecte de codi original per al servei era twttr, una idea que després Evan Williams atribueix a Noah Glass, inspirat en Flickr i la longitud de cinc caràcters de codis curts SMS americans. Que després l'original twttr canviés a twitter i es popularitzés a partir de la idea d'un pardalet que produïa el so "tweet" va comportar la idea de "piular" que, a poc a poc, ha anat desapareixent a favor de tuitar, com és el cas dels portuguesos, sense necessitat d'inventar res ni de copiar tuitejar.

En català, doncs, els tuiters tuitem i retuitem, fem tuits. Tuitar –conjugat com cuitar, tranuitar o fruitar, per exemple– és, doncs, el verb que els bons lexicògrafs ja estan trigant a incorporar als diccionaris normatius. Esperem, també, que la promesa traducció de Twitter al català també l'incorpori.