García Albiol acaba de fer neteja en el cens de Badalona, ciutat on és alcalde. Ho trobo molt bé. Ha descobert unes 700 persones que hi constaven però no hi vivien. Algú està inscrit en un municipi on no hi viu per desídia o perquè vol un avantatge. Conec gent que se censa a la segona residència per pagar menys impost de circulació o perquè no li arribin les multes. Segurament aquesta no era la prioritat número u de Badalona, però el flamant alcalde està fent un gest: Ho vaig prometre, ho faig. Ha començat pel punt més fàcil, això sí, però molt bé.

Em preocupa molt més que, en determinats reglaments, aparegui ara una moratòria de sis mesos o més per tal de cobrar determinats ajuts. Allò del cens va per tothom, però els ajuts demorats són per als qui venen de fora. I llavors la pregunta és: per què ajudem? Una vegada vaig veure una escena terrible, perquè era ben bé allò de la imatge que resumeix mil detalls. Una parella de subsaharians. A punt de ser desnonats: un any, diuen, sense feina i sense poder pagar la hipoteca. Un nen petit corretejant per la saleta. I la dona embarassada de sis mesos. Embarassada? Però com! Per fatalitat, per inconsciència cultural. O perquè aquesta gent estaven tan desesperats que van pensar que, amb un nadó, cobrarien alguna cosa.

I què els hem de dir? Que ja no es cobra pels nadons? Que t’has de fer responsable dels fills? Els ajuts són per als pobres. Des del primer dia, perquè des del primer dia ets pobre. No ajudem algú perquè és “de casa” o perquè hi ha estat sis mesos: l’ajudem perquè és pobre. Tractem persones i circumstàncies, no pas etiquetes. O és que és un abús, ser pobre? Aquesta incomoditat davant l’immigrant que rep ajuts està feta de la mateixa matèria que les estridències del Garcia Albiol, perquè van a parar al mateix recel. Les moratòries són demagògia low cost.

A veure si només seran vàlids els immigrants que treballen i es reprodueixen perquè aquests sí que fan més grossa la pinya que ens pagarà les pensions.