Queda menys d’un mes perquè Obama i el Congrés arribin a un acord que permeti al govern dels Estats Units continuar pagant els seus deutes amb nou deute, mentre no s’acordi un pla per anar reduint el dèficit públic. Un dels capítols més delicats del pressupost federal és el que té a veure amb la sanitat: els programes federals (Medicaid i Medicare) que serveixen per pagar les despeses mèdiques dels pobres i els vells. El problema és que sense una reforma que permeti reduir les obligacions financeres del govern en aquests capítols és difícil construir un pla de reducció del dèficit a llarg termini.

Una pregunta potser més interessant és d’on ve aquesta dèria tan estesa per fer de la despesa en metges un assumpte d’actuació col·lectiva i aquesta pulsió per comprar (voluntària o forçosament, a l’europea) assegurances de salut a tot risc. El professor de la universitat de Chicago Richard Posner es preguntava la setmana passada al seu bloc “per quina raó algú voldria assegurança mèdica que cobreixi més enllà dels casos d’extrema gravetat és un gran misteri, com ho és el fet que subsidiem l’atenció mèdica rutinària dels ciutadans de classe mitjana alta a través del Medicare”. Posner suggereix l’alternativa d’estalviar els diners que hom destinaria a pagar l’assegurança per poder així fer front a les despeses mèdiques rutinàries quan es vagin produint al llarg de la vida. Aquesta alternativa tindria diversos avantatges, derivats de substituir el model actual, on un tercer (el govern o una companyia asseguradora) fa front a les despeses generades pel pacient, per un de pagament directe, on el pacient i el metge són les dues úniques parts amb veu i vot en la transacció. Els incentius que genera l’existència d’aquesta tercera part en la transacció tenen conseqüències indesitjables: metges i pacients no tenen cap incentiu a racionalitzar la despesa coberta per l’assegurança, les decisions dels metges es poden veure influïdes per les condicions contractuals de les assegurances sobre quins procediments estan coberts i quins no (hi ha evidència que els procediments coberts pel Medicare tenen molta més demanda del que prediria l’estricte anàlisi de la seva idoneïtat mèdica o econòmica). I fins i tot afectar el tipus de metges que tenim i la seva especialització, com suggereix Posner en l’article.

Una resposta interessant al puzzle és la que ofereix el professor Robin Hanson, de la universitat George Mason. Hanson atribueix l’anomenat “altruisme sanitari”, la pràctica de compartir les despeses mèdiques mitjançant assegurances o programes governamentals, a la necessitat desenvolupada per l’evolució de “demostrar-los als altres que ens importen”, sigui o no aquesta demostració la millor manera de solucionar el problema que ens ocupa. Un tema d'estatus. És important que se sàpiga que contribuïm a pagar el metge dels altres. Diu Hanson: “puc explicar aquests puzzles assumint que els humans van desenvolupar hàbits mèdics profunds fa molts anys, en un entorn on la gent assolia estatus superiors si tenien més aliats, no estaven segurs de qui seguirien sent els seus aliats, i inferien la fiabilitat dels aliats en part en funció de qui els ajudava en situacions de crisis de salut.” Fos o no aquesta ajuda realment necessària o fins i tot útil.