No fa gaires dies que estava parlant amb un amic en un lloc públic, quan se'ns va acostar una noia tot vestida de verd, amb un anagrama que vaig voler entendre que significava la seva implicació en el reciclatge quasi professional, en el suposat que n'hi hagi d'aficionat, una convençuda dels avantatges d'una ecologia necessària i reparadora de les malifetes humanes envers l'entorn i previsora d'un futur molt més net pels que han de venir. Fins aquí la primera imatge, bucòlica i romàntica, que oferia la professional de la correcció més ecològica.

Sembla que l'amic la coneixia i van entrecreuar unes paraules abans de que ella li tragués un paper i ell, més per galanteria que per convenciment, el va signar. No estava al cas de la seva conversa fins que ella es va dirigir a mi i em va demanar si volia signar el paperet. Com que la vida m'ha ensenyat que abans de fer qualsevol cosa has d'estar-ne molt segur i saber perfectament que no et poden ficar en un embolic, vaig prescindir de la galanteria del company i li vaig demanar la finalitat última de la signatura. La resposta em va sorprendre, era per exigir la dimissió del Conseller d'Interior com a conseqüència dels fets ocasionats pel desallotjament de la Plaça Catalunya de Barcelona, abans d'iniciar la neteja i la retirada d'objectes perillosos en el cas de que al vespre s'ajuntessin ells i els brètols de sempre a l'hora de festejar una victòria esportiva previsible.

Considerant que venim d'una legislatura on l'antic Conseller d'Interior no va destacar pas per la seva agilitat i els seus recursos no eren dels més exemplars i que és l'únic Conseller que es va enfrontar a la policia, la seva policia, creant malestar i imposant unes normes de conducta totalment diferents a les que, per naturalesa pròpia, ha de tenir la policia, sense oblidar que la seva parella, aleshores a l'Ajuntament de Barcelona, es declarava més propera als antisistema mentre agafava el cotxe oficial, la petició de la noia em va semblar exagerada, i així li vaig fer saber. Li vaig dir que aquell que alguns s'atreveixen a qualificar de “fatxenda”, demostrant la seva manca d'objectivitat, encara no feia dos mesos que estava al càrrec, que en el desallotjament no estava clar qui era el culpable, si la policia per carregar o els “indignats” per no fer-ne cas, i que en tot cas caldria donar-li més oportunitats per veure quin serà el seu tarannà en afers similars. També em vaig atrevir a demanar-li el perquè del seu silenci a l'època de l'anterior Conseller, i sembla ser que li vaig tocar una de les fibres més sensibles.

Entre desespers exagerats i veus que demostraven l'enuig pel meu parer, anava marxant dient que s'havien trepitjat els drets constitucionals i si ens pensàvem que vivíem en una democràcia anàvem força equivocats. Que no hi havia dret i un reguitzell de lamentacions perquè va trobar un que no li va donar la raó. Sincerament si aquesta és la democràcia en la que alguns tenen dipositada la seva confiança, crec que van errats. L'aplaudiment quan penses igual i la fellonia quan els parers són enfrontats, no crec que sigui la manera més democràtica d'entendre les coses. No oblidem que en èpoques passades, el dictador assegurava que Espanya era una democràcia orgànica, i sembla ser que molts els hi agradaria tornar-hi. Altres s'han passat de frenada i volen rectificar la lògica i altres fan volar coloms pensant que sempre hi haurà algú que n'agafarà un, sense pensar que la resta deixarà records en forma de defecacions en  l' indret menys desitjat. Em sap greu per la noia i el seu error, no a l'hora de demanar sinó a l'hora de reaccionar, però ja sabem que la joventut és una malaltia que es cura amb el temps.