Qui hagi seguit les darreres setmanes les informacions i comentaris que s’han fet al voltant del jugador del filial blaugrana Thiago Alcántara, deu haver quedat ben parat. O pot haver parat boig si no hi ha posat un punt crític. La qüestió és que s’ha passat en poc menys de deu dies, quinze a tot estirar, d’argumentar que al noi se l’havia de cedir o bé traspassar amb opció de recompra perquè un futbolista de la seva edat (20 anys) no es pot passar la temporada sense jugar, a defensar, un cop el club l’ha renovat fins al 2015, que li faran més profit cinc minuts de tant en tant amb el Barça que no pas noranta en vés a saber quin altre equip d'arreplegats. Abans s'havia plantejat d'una altra manera: si venia Cesc, havia de marxar Thiago, perquè no hi cabria.

La veritat és que la renovació de Thiago ens ha agafat a contrapeu. Si hem de jutjar pel que fan els responsables del club, em penso que tampoc n’acabarem de treure l’entrellat i que haurem d’esperar a veure què hi diuen els tècnics i directius que se n’encarreguen i després decidirem si ens diuen la veritat o bé volen aixecar-nos la camisa, o potser resulta que es treuen un argument de la màniga per justificar un canvi de plans sobtat.

I és que si fos cert tot el que es diu n’hi hauria per estar ben preocupats. Però com que gairebé mai no ho acostuma a ser, podem estar tranquils. Posem els fitxatges de José Ángel, de l’Sporting (que ara es veu que anirà a la Roma), i de Kiko Femenia, de l’Hèrcules. Es tractaria, segons unes fonts que mai no s’acaben d’identificar, però en el periodisme esportiu això ja passa, d’incorporar-los com a futbolistes pont entre el filial i el primer equip. L’argument és bo. Són jugadors amb experiència a la Primera divisió que consolidaran el Barça B i que Guardiola els tindrà a punt per si mai els necessita. És una manera intel·ligent d’allargar la primera plantilla sense fer-la créixer.

Ara: sumar José Ángel i Femenia i restar Thiago i Bojan alhora és un canvi d’estratègia que no es comprèn de cap manera, em penso que ni ben explicada me l’arribaria a empassar mai. Fins ara, la qüestió era privilegiar el planter i anar a buscar fora el que el planter no treu. I a mi em fa l’efecte que aquesta equació no es compleix amb aquests quatre noms.

En el futbol tot és més senzill. Vull dir que a vegades ho és, almenys. Si algú vol saber què li convé més a un futbolista de 20 anys del Barça, si quedar-se per jugar poc o anar-se’n per jugar molt, no cal que s’hi trenqui gaire el cap. Que pensi quants minuts jugaven el Xavi i l’Iniesta, posem per cas, quan tenien l’edat del Bojan i el Thiago i s’adonarà quins gats i quines llebres salten i quins bots tan extraordinaris que fan. Ep!, amb el benentès que cada cas és un món i que no som ni al cap de cap d’aquests jugadors ni dels qui els han de tractar cada dia. Però, vaja.