S’ha d’anar molt desesperat per considerar que, mentre la societat catalana està debatent sobre els seus escenaris de futur –entre els quals, la independència-, s’ha de prohibir que es faci una pregunta al Baròmetre polític del Centre d’Estudis d’Opinió sobre quina adhesió mereixeria un referèndum sobre la independència. S’ha de viure molt d’esquena a la realitat per qualificar la pregunta de “perversa”, quan més de 800.000 catalans han participat en una consulta popular sobre la qüestió, que és un 20 per cent del cens electoral i després d’una manifestació, ara fa un any, amb posem més d’un milió de catalans, amb una crida al “dret de decidir”. I, sobretot, s’ha d’anar molt despistat per posar-se en contra d’una pregunta a la qual els catalans responen afirmativament en un 43 per cent, un 15 per cent més dels que diuen no, i que vistos els abstencionistes, representaria més d’un 60 per cent de suport.

Doncs sí: hi ha un partit que, a través de la seva portaveu, ha valorat d’aquesta manera el fet que el CEO hagi inclòs aquesta pregunta. I, vet aquí la sorpresa: no parlem del PP, ni de C’s, ni d’UPyD –que probablement pensen el mateix o pitjor-, sinó del PSC. Es pot viure més d’esquena a la realitat? Com recordava algú al Twitter, el PSC aplica allò de que si la realitat t’espatlla una teoria, pitjor per la realitat. En aquest cas, si la realitat posa al descobert la teva feblesa, pitjor per la realitat: és a dir, el PSC segueix fent bandera de la seva dependència política. I aquí hi ha la mare dels ous: si ets profundament dependent, com no t’ha de posar nerviós que es parli d’independència?

Ara bé, la qüestió de fons ja no és que al PSC oficial el disgusti només sentir parlar d’independència. El greu és allò que té de tic antidemocràtic, pel fet de voler negar la possibilitat d’expressar una voluntat política fins i tot des d’una enquesta inofensiva. On és la perversió de la pregunta? És perversa la pregunta o, directament, la independència? És que la perversitat és del CEO, per preguntar-ho? O, encara, són perversos el 60 per cent de catalans que tenen opinió sobre aquesta qüestió? Encara que, si la pregunta és perversa, imagino que als que diuen que no volen la independència, també se’ls deu haver arrencat la resposta perversament... Ai mare!

Algú m’hauria de saber explicar perquè bona part de la progressia intel·lectual socialista s’ha sentit tan còmode amb els anomenats “indignats” demanant “democràcia real, ara!” –ells deien “ja”, però en català, amb això del “ja, ja”, sembla que ens en riem-, i en canvi se sent tan violentada amb les idees independentistes, que no són altra cosa que una expressió concreta del desig radical de democràcia futura pel nostre país. Certament, no voldria afligir més el PSC, però hauria de considerar que si no s’espavila a respondre, no pas a les seves incongruències internes sinó a les demandes d’horitzó del país on “viu i treballa”, potser haurà de tancar per traspàs del negoci... al PSOE.