En un article de l’amic Jordi Mercader, llegeixo que l’economista Joan Trullén, un cap finíssim, diu que “Espanya” no ha perdut competitivitat exterior, és a dir, que exporta en bones condicions a un mercat global que creix el 4,5% anual. Cita els sectors potents: automòbil, química, farmàcia, construcció de maquinària i turisme. Aleshores Mercader afirma que la sortida espanyola de la crisi passa principalment per l’àrea metropolitana de Barcelona. Que és, afegeixo jo, on es localitzen aquestes indústries encara vives, excepte pel que fa al turisme (malgrat que l’epicentre és Barcelona) i l’automòbil, un xic més escampada cap a altres geografies catalanes, o sigui, valencianes.

Les exportacions estan compensant, en els comptes catalans, l’eixuta demanda interna. Aquí estem escanyats, però ens compren a fora. Ara bé. ¿Es pot dir que Espanya se n’ha adonat? Els eurodiputats socialistes encara fan mans i mànigues perquè Europa no pagui el corredor mediterrani, excepte que el puguin fer passar per Madrid. El Port de Barcelona, que sent autònom va multiplicar l’activitat, ha perdut autonomia gràcies a una llei ZP. Tampoc no té connexions ferroviàries, i el Ministeri ja ha dit que no hi ha diners, igual com no en té per complir amb les Rodalies catalanes. De carreteres i autovies més val no  parlar-ne. I mentrestant, avança la connexió per AVE entre Madrid i Badajoz, que ja ha esdevingut emblema de la ineficiència espanyola.

Espanya no fa tot això perquè no en sàpiga més. No: ho fa perquè té un projecte de desenvolupament que tot ho centralitza a Madrid i perquè no té en compte la prosperitat dels catalans; al contrari: la prosperitat dels catalans els fa nosa. Els fa por. Quan l’economia catalana rutlla, Catalunya mira cap enfora. Mira al món: vegeu la història.

Per tant, senyor Trullén, de l’equip socialista: d’acord amb la capacitat exportadora de Catalunya, però Espanya ens té amb una mà lligada a l’esquena. I no és vostè, ni el seu entorn, qui ho denuncia.