“El President no té poder, d’acord amb la Constitució, per autoritzar unilateralment (sense autorització del Congrés) un atac militar si no és per aturar una 'amenaça efectiva o imminent a la nació'”. Senador Barack H. Obama, 20 de desembre de 2007.

I ara tenim el cas de Líbia, una operació militar ordenada per Obama sense passar pel Congrés i que difícilment es pot considerar que tingui a veure amb cap amenaça efectiva o imminent a la nació. Ja he dit alguna vegada que em sembla motiu de celebració que Obama s’hagi oblidat de moltes de les animalades que havia de dir quan la seva feina no era ser president sinó seduir al poble demòcrata i independent, però es podria discutir quin tracte hem de donar a la mentida o a la informació que tendeix a confondre el públic en campanyes electorals (sospito que un grup significatiu de potencials votants hauria buscat alternatives si Obama hagués dit el contrari en aquella ocasió). En altres àmbits la resposta social en forma de sancions legals és extremadament seriosa: per les empreses privades, per exemple, tenim normes que prohibeixen explícitament “fer afirmacions falses o ometre informació sobre circumstàncies tals que, amb una probabilitat substancial, un accionista raonable les hauria considerat importants a 'l’hora de decidir el seu vot' (en una junta d’accionistes).”

Sóc conscient que el tracte que reben la informació i la publicitat polítiques  no té perquè assemblar-se al que rep la informació sobre empreses privades, tot i que és cert que tant uns com els altres volen convèncer al públic perquè els doni la seva confiança: en un cas comprant accions de la seva companyia o votant en un sentit determinat a  la junta d’accionistes; en l’altre donant-los el seu vot en unes eleccions.

Tota regulació de “l’expressió” requereix edificar excepcions al principi constitucional explícit a la primera esmena, que estableix que “el Congrés no farà cap llei que interfereixi en la llibertat d’expressió”. Amb el temps la jurisprudència ha anat refinat aquest concepte, excloent de la categoria  constitucionalment protegida determinades classes d’expressió (calumnies, amenaces, incitacions a la violència, etc). Una qüestió important és el grau de protecció judicial que mereix la transmissió d’informació falsa. Sabem,  per exemple, que les expressions factuals falses o enganyoses per part dels directius d’una empresa que puguin afectar les decisions dels seus accionistes o dels seus clients no formen part de l’àmbit d’expressió constitucionalment protegit. Però que el mateix tipus d’expressions, amb conseqüències similars, en l’àmbit polític sí que gaudeixen de protecció. Justificar aquesta diferència en el tracte legal entre la publicitat política i la publicitat a les empreses privades requereix assumir que, entre els dos àmbits, existeix algun diferència rellevant que altera l’equilibri entre l’interès social a protegir la lliure transmissió d’idees i l’interès a combatre la transmissió d’informació falsa i les seves conseqüències. Diguéssim que els beneficis de permetre la mentida en política deuen ser superiors als de permetre la mentida al sector privat.