Tant se val que fossin 50.000 o 250.000. El ball de xifres és una constant a les manifestacions massives que s'han convocat en aquest país en els darrers anys. Des que els aiguaders de Contrastant van decidir dissoldre's i deixar de rebaixar alegries, la diferència entre les dades oficials i les dels organitzadors han anat eixamplant-se més i més. Però tant se val, ahir el centre de Barcelona era un riu de gent que davallava cap al pla de Palau, aquesta vegada de manera pacífica, però amb el mateix missatge que el dia del setge al Parlament: desengany, indignació i revolució. La convocatòria s’havia estès per moltes altres ciutats de l'Estat. Feia anys que un mateix clam no les unia, si no era per manifestar el rebuig al terrorisme etarra.

Perquè, més enllà, de l’organització estricta dels indignats a la plaça de Catalunya de Barcelona, hi ha un profund malestar que s’estén per les xarxes socials. Un malestar que es pot agreujar i endurir encara més a mesura que les administracions vagin prenent mesures més contundents contra el deute i el dèficit públic que ens arruïnen. Aquesta alteració s’ha de concretar d’alguna manera. I la més efectiva és una esmena total al sistema. Contra els polítics, la banca, els rics i les institucions. Qui no s’hi apunta, quan ha vist retallat el seu sou, ha estat despatxat de la feina o es troba que no sap fins quan podrà aguantar la hipoteca que el sagna cada mes? A l’escalf de teòrics ingenus, sincers, nostàlgics, superficials i fins i tot contradictoris, la protesta ha anat guanyant cos. “Ha arribat el moment de plantar-se, d’alçar-se, de no cedir. Ha arribat el moment”, proclama Federico Mayor Zaragoza en el seu pamflet Delito de silencio. Una consigna que no pot amagar les profundes contradiccions polítiques en l’evolució del personatge. Però quan és temps de proclames, poc importa la coherència o la trajectòria de qui les fa.

La revolta, doncs, s’ha estès. És difícil preveure de quina manera evolucionarà. És possible, com tantes altres vegades, que la pólvora acabi només en salva. Però, en tot cas, de moment ha canalitzat la indignació –i fins i tot la reacció- social. I des del distanciament necessari és difícil no establir una sèrie de paral·lelismes amb el lerrouxisme que es va estendre també per la Catalunya del començament del segle passat. Agradi o no a aquells que tant el reivindiquen, aquest moviment a Catalunya té forts ingredients de populisme sorollós però inofensiu que atrau radicals d’esquerra i de dreta, militants de l’antinacionalisme català. És a dir, nacionalistes espanyols. S'obre pas una revolta de carrer que menysprea el catalanisme per “burgès” o que es proclama “cosmopolita”, malgrat que el seu abast sigui estrictament i sentidament espanyol. Una contestació molt agressiva en les formes i deslegitimadora de la legitimitat de les urnes. Un moviment que just ha esclatat en el mateix moment que el catalanisme radicalitzava els seus plantejaments contra l’Estat i que pot absorbir-ne una bona part de la força. Amb eslògans que pretesament volen alliberar però que s’assemblen massa als que sempre han volgut diluir. Qui dubti només ha de fer una ullada als tres-cents comentaris que en aquest mateix diari acompanyen el darrer article de Josep-Lluís Carod-Rovira.