Ja fa temps que el professor Jesús Huerta de Soto, magnífic exponent de l'escola austríaca d'economia a Espanya, va assenyalar que en arribar a cinc milions d’aturats, l'economia espanyola tocaria fons i reprendria el camí del creixement i de la ocupació. No cal agafar la xifra exactament, doncs en tractar-se d’economia les aproximacions a l'engròs acostumen a resultar suficients i fins i tot millors que les meticulositats calculístiques que acaben per posar decimals a un producte interior brut que resulta d’un munt d’hipòtesis.

Jo mateix, en un recent article a la revista de Foment del Treball, he insistit en la rellevància d’aquesta xifra ja que ens la trobem volis nolis en diversos indicadors econòmics en comparar els anys 2000 i els de la crisi actual. Aquest és el cas quan considerem l’increment de la població activa espanyola entre el 2000 i el 2009, que ha incorporat cinc milions de persones. Xifra que coincideix grosso modo amb la xifra d'augment de la població de procedència estrangera, que fou de 5.800.00 persones entre aquests anys. El mateix que ens trobem respecte a l’ocupació en comparar la que hi havia en el moment àlgid de la crisi, finals de l’any 2007, uns 20,4 milions d’ocupats mentre que a l’any 2000 n'hi havia 15,5 milions.

No cal dir que la quantitat de població i les modalitats en què la classifiquem a efectes econòmics és determinant, ja que la prenem en consideració a l’hora d’avaluar la capacitat mitjana de compra d’un país al mesurar la renda per habitant, o quan volem avaluar la productivitat mesurant-la per persona ocupada, o quan pensem en prestar serveis sanitaris i educatius o en fer infraestructures, o en fer previsions de futur i calcular les pensions que caldrà pagar en arribar nous jubilats de baixa qualificació avui com a treballadors.

No es tracta d’agafar els cinc milions com si d’una xifra màgica es tractés, però sí com un referent que haurien de tenir present els polítics si no volen endinsar-nos en una espiral negativa que retorni Espanya als nivells relatius de país de segon ordre. Situació a la qual ens dirigim després que ens fessin somniar, abans de la crisi, que seríem de primer ordre i que ja avançàvem a Itàlia i ho faríem en breu a França. Paraules de president de govern.