Eugeni Gay, l’encara vicepresident del Tribunal Constitucional és qui definia la seva situació en aquest alt tribunal com més pròpia de la situació d’un segrest. No deixa de ser curiós, que un organisme que ha de servir per legitimar la democràcia provoqui aquests sentiments en els seus membres. Un tribunal que en aparença ha de servir per aprofundir en la pròpia democràcia. Que ha de servir perquè allò que es mou en l’àmbit democràtic tingui un paraigües comú i prou ampli i flexible, com perquè els aiguats no ofeguin cap dels ciutadans que tutela, i que hi busquen aixopluc. Doncs bé de paraigües res de res. O en tot cas és ple de forats, i acaba torpedinant la seva pròpia definició, el seu últim sentit.  És clar que no és d’ara. El mateix Tribunal que fa sentir Gay, i dos magistrats més que també han dimitit, és el que va deixar l’Estatut com si hagués caigut en mans de Jack l'Esbudellador.

Segrestat, així està el Constitucional, perquè els grans partits PSOE i PP es dediquen a perdre el temps bloquejant-ne la seva renovació. I va per la setena. Indignant? En podriem dir d’aquesta situació, d’aquest exercici de política de curta volada, que l’únic que fa és fer tornar gent a les places a expressar la indignació per les imperfeccions del sistema.

Les places o les rodalies del Parlament. El Parlament de Catalunya segrestat. I de manera diferent que el Constitucional. Els catalans vam sortir ara farà un any, animats pel Constitucional, però se’l van bloquejar ells sols. En canvi aquí, ara que la gent del moviment de les acampades, és a punt de transformar la indignació en propostes, camina de nou cap a la frustració.

A veure si no haurà servit de res aquesta sacsejada a les consciències polítiques?
Perquè l’espectacle penós d’haver de veure arribar al Parlament a la presidenta de Gispert, i el president Mas, com si fossin l’Obama baixant sobre la gespa, no dóna massa opcions a l’esperança. Veure la gavardina de Montse Tura, marcada per un esprai, o el cap de Joan Boada tacat de pintura, o Ernest Maragall, rebent insults, i tota la resta de diputats arribant en furgons policials, és més trist que altra cosa.

On porta això el moviment de les acampades? Què en quedarà de tot l’esforç, debats, idees en moviment? Un xoc de legitimitats de la violència? I això el dia que el Parlament va començar a debatre la llei més important de l’any: la de pressupostos, allà on es decideix en què ens els gastem.

Ja s’entén que qui protesta no està ni d’acord amb retallades, ni que acabem pagant els mateixos com sempre. Però aquest anar més enllà, s’haurà endut com una torrentada les bones intencions, neguits i anhels de molta gent. Els indignats pacífics, i el seu missatge haurà quedat segrestat , de nou, per la violència. Una llàstima.