Prevenir és la més ingrata de totes les feines. Quan es preveu adequadament un mal que ens amenaça  i s’actua amb èxit, ningú se n’assabenta. Es pot evitar un fet però, qui s’atreveix a assegurar que allò que s’afirma haver defugit, hagués passat? En canvi si erres, sí que se’n sabran les conseqüències, perquè els mals resultats seran mesurables i atribuïbles a una determinada acció. En política la prevenció no és rendible. Si un Govern esmerça recursos en evitar un problema, com demostra que ha tingut èxit si el resultat no és tangible?

“Previsors”. Nassim Taleb, en el seu llibre el Cigne Negre, posa un exemple clarificador: si un “previsor” hagués detectat que mantenir obertes les portes de la cabina dels avions és un perill i hagués convençut els poders públics de la necessitat de barrar el pas a la zona de pilotatge, no haurien tingut lloc els segrests d’avions que van conduir a l’11-S, com a mínim tal i com es van produir. Però, en absència de fets, qui podria demostrar que la previsió havia estat un èxit? A Catalunya “previsors” de diferents ideologies polítiques, van pensar i proposar mètodes per reduir la pol·lució atmosfèrica a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com que les mesures eren restrictives, i perjudicaven grups d’interessos econòmics, es van acarnissar amb els valedors polítics de les actuacions i es van menysprear els càlculs i les advertències de científics de renom. Ara l’esdevenidor és incert. Si observem el món globalment, comprendrem que també s’ha menystingut els “previsors” del canvi climàtic. Quan s’era a temps d’evitar un augment de dos graus de la temperatura mitjana del planeta, no es va fer res perquè no estava demostrat que l’escalfament tindria lloc. Ara la batalla està quasi perduda.

Els drets socials. Les retallades dels drets socials anunciades en nom d’eixugar el dèficit, són un exemple transparent de l’absència de previsió en les polítiques governamentals. Només cal observar-les amb cura. A què es dedicaran els escassos recursos? Si ho mirem des de la sanitat,  doncs a pal·liar les malalties, no a evitar-les. Per què? Essencialment per dues raons: primera, seria escandalós que la sanitat pública es negués a tractar una malaltia declarada; segona, si els recursos són escassos, cal dedicar-los a obtenir èxits demostrables amb estadístiques –rèdits-. Resultats de l’absència de previsió: reducció de l’esperança de vida en disminuir tant la detecció de malalties abans que esdevinguin irreversibles, com l’aplicació de tractaments que la perllonguin. I els efectes negatius no seran iguals per a tothom: els que puguin, es pagaran la prevenció i els que no, en seran víctimes.  I què podem dir des de l’educació? S’ha decidit dedicar menys recursos i menys professors tot i sabent que augmentaran els alumnes. La conseqüència és ineludible: baixarà la qualitat de l’ensenyament públic. Qui pugui, matricularà els fills i filles a la privada, qui no, veurà com els seus no tenen les mateixes oportunitats. Resultat: futurs pitjors per a la majoria i més negocis pels privilegiats.

L’escapçat demà. Prevenir és fer progressar el món i qui mana no ho considera, o no ho diu. D’aquí uns anys, quan es comprovi el retrocés, els causants negaran la seva responsabilitat i acusaran qui governi de ser-ne els culpables. Com podria demostrar una futura administració que el mal ve de lluny? S’hauria de preveure i escriure ara, sinó com es convencerà la ciutadania que la reducció de l’esperança de vida, o de la qualitat de l’educació, hauria esdevingut per causa de les retallades del passat?

Si em miro amb atenció les mesures que proposen els poders, una suor freda em recorre l’esquena. I a vosaltres?