La primera regla diu que, quan mous una peça, modifiques el sistema de relacions de tot el tauler de joc. La segona, que és bo que la nova posició t’afavoreixi o que, en tot cas, no et faci més feble. ¿És això el que ha aconseguit CiU amb els acords de vot tant en ajuntaments i diputacions com en els pressupostos?

Primer, Garcia Albiol. Tapant-me el nas, defenso que se’l deixi regir Badalona en estricta solitud. Amb tots els partits vigilant-lo, amb la moció de censura a la butxaca, si l’home es passa un pèl en temes de convivència, solidaritat i distribució d’ajuts socials. La Badalona per a tothom depèn de l’oposició, no pas de l’alcalde. Aquest haurà d’aconseguir les coses que ha promès amb eines democràtiques. És la millor manera d’abaixar-li els fums, perquè si l’haguessin deixat fora de joc, no hauria deixat de fer el gallet. Constrenyit a l’oposició, s’hauria inflat com un globus i no hauria deixat de garlar.

Segon: aleshores llista més votada per tothom. No s’hi val a canviar els principis quan no et convenen. La imatge de vull la cadira peti qui peti fa un lleig que no vegis. Sí que és l’hora de CiU, però per això mateix cal administrar-la amb elegància. Estem d’acord que a l’últim moment totes les peces han caigut dempeus, però s’ha estat a un pam de trobar guapos els nois de PxC i de compartir alcaldies ara tu/ara jo, que és la pitjor solució. I massa fer manetes amb la Sánchez Camacho. Sí, sí: els pressupostos; i el PSC que no es treu de sobre la “pájara”. Però igual.

I tercer, la gran pregunta: ¿és lògic consolidar el primer poder que toca el PP a Catalunya, quan el PP català és l’enemic principal de la Nova Transició que predica CiU? ERC ja va provar quin pa s’hi dóna, amb aquest joc de fer fort aquell que s’oposa als teus objectius. ERC ja sap que no cola. CiU està greixant la bicicleta d’avui però demà es trobarà les dues P a les rodes. I, li agradi o no al senyor Duran, CiU és qui té més vots independentistes a la cartera.