La junta directiva de Sandro Rosell s’ha embolicat amb les seccions d’una manera força estúpida. I el que és més bo, vull dir segons com es miri, que pretén prendre per idiotes bona part dels que ho han observat sense saber-se’n avenir. I no ho dic pas pel fet que hagi renyat els culers per no passar-se el dia jugant a la xarranca i tocant la pandereta per celebrar la quarta Copa d’Europa del club.

La directiva de Rosell ha decidit suprimir la secció de beisbol i reduir el pressupost de les seccions a raó d’un 1 per cent anual perquè el 10 per cent del total de despeses del club que representen avui els sembla excessiu i volen deixar-lo en 5 per cent al final del seu mandat. Molt bé. En lloc és escrit quin percentatge s’ha de destinar a les seccions, de manera que si és el 5, el 10 o el 15 és una qüestió que ha d’estipular la directiva de torn i aquesta té tot el dret a dir que amb el 5 ja faran.

La primera objecció que cal fer-los és que durant la campanya electoral no van avisar quines tisores amagaven. I no poden al·legar desconeixement perquè se la van passar anunciant l'apocalipsi financera del club. Les seccions sempre han estat deficitàries i, no obstant això, van dir que en crearien de noves (bàsquet femení) i que les potenciarien per accentuar la universalitat del club. I ara van i en suprimeixen una i les altres les provincianitzen i no les deixaren anar a competir ni més enllà de l’Ebre ni més enllà dels Pirineus.

L’altra aspecte que cal subratllar és que els arguments amb què justifiquen la tisorada denoten, d’una banda, una incomprensible incomprensió del valor de les seccions i, d’una altra banda, una ignorància fascinant de la realitat esportiva de les disciplines considerades amateurs.

El valor de les seccions és emocional. Si ha de costar 10 o 5, ja ho diran i tenen tot el dret de decidir quin en volen assumir. Ara: apel·lar al nombre d’espectadors o a la comparativa de pressupostos amb d’altres clubs, criteris amb què no s'avalua per a res el futbol, és prendre per idiota l’auditori. Les seccions retornen la solidaritat financera del futbol amb títols i amb l’orgull de saber-se el club més poliesportiu del món i una referència per a l’esport del país. Allò del “més que un club”.

Però és que, a més a més, fixar-se en la situació dels altres competidors és com comparar naps amb cols, que encara que siguin verdures, no són pas iguals. Cada club té les seves circumstàncies i les seccions del FC Barcelona, pel fet de ser-ho, tenen molts avantatges i també força inconvenients. Tots fan de mal comptabilitzar. Ningú pot dir quina seria la realitat del bàsquet blaugrana, per exemple, si fos un club independent amb una junta directiva no sotmesa a les directrius d’un club de futbol –quants socis tindria, quins patrocinadors…- perquè és una situació inimaginable.

I l’esport amateur fa temps que no és ben bé amateur. Vull dir que, encara que els seves elits no en visquin, s’hi dediquen com a semiprofessionals i reben compensacions de menes i maneres distintes. A més, els costos d’un club han augmentat de manera brutal si es comparen amb els que tenien fa dues o tres dècades.

Però encara molt més greu em sembla la decisió de limitar l’àmbit competitiu. No hi ha res més antiesportiu que dir-li a un esportista que no podrà competir en la categoria i el nivell que hagi adquirit. A un esportista li pots dir que no li pots pagar el sou que li ofereix un club rival i que se n’hi vagi, que no li sufragaràs els desplaçaments en avió i que els haurà de fer en tartana i pagant-s’ho ell o que s’haurà d’allotjar a la Pensión Lolita, però negar-li el dret a competir al nivell que sigui capaç d’assolir és no comprendre què sent i què vol dir ser un esportista.

És veritat que l’esport, des del futbol al cúrling, ha arribat a uns costos que són inviables i que qualsevol dia d’aquests s’hi haurà de posar fre o la patacada serà monumental. I que el cas del beisbol blaugrana, amb batedors que van i vénen de les quimbambes, no és el model a seguir. Però el camí del dret no sempre és el més ràpid, només és el més entrebancat.