Pilar Rahola diu preferir que els pobres d’ultramar es quedin a casa per protegir l’estat del benestar espanyol. S'entén del que diu la Pilar que l'arribada d'immigrants contribueix d'alguna manera a la insostenibilitat de les prestacions públiques que formen el “tinglado” dit del “benestar”. És una idea interessant. Suposo que la pregunta rellevant és si els immigrants en conjunt suposen un cost net per a la resta de ciutadans. La resposta no és senzilla. No conec cap estudi definitiu que determini l'efecte de la immigració sobre la salut financera de l'estat de benestar, tot i que ja entenc que aquesta falta d'evidència fiable no ha estat mai un obstacle per a la major part de la indústria catalana de l'opinió.

Alguns apunts. La càrrega més feixuga que amenaça la seguretat social és la que es deriva de la proporció cada vegada més important de gent gran. Els immigrants, en canvi, acostumen a ser gent jove, la majoria mascles, el grup que genera menys despesa a la seguretat social (no cobren pensions i no es posen gaire malalts). Hi ha l’assumpte de l’educació, és veritat: si tenen fills els hem d’acollir a les escoles públiques. Però repeteixo, la pregunta rellevant és si generen o no costos nets, una vegada considerat el que també aporten. És difícil saber-ho, però tenint en compte que la majoria dels immigrants són homes, les seves perspectives reproductives com a col·lectiu podrien no ser especialment esplèndides. És cert, però, que no sabem si el biaix masculí de la immigració canviaria si es relaxessin les lleis que la regulen. De totes maneres, si els fills d’immigrants van a l’escola aquí haurien de sortir amb unes perspectives vitals semblants a les d’un estudiant de pares autòctons. Al llarg de la vida, per tant, és probable que retornin el cost d’aquesta educació com a ciutadans de profit. Com a mínim si creiem que l’educació que oferim és capaç de convertir  a l’estudiant mitjà en un ciutadà capaç de retornar a la societat el cost de la seva educació, és clar, però aquest és un altre debat.  

Una cosa semblant passa amb la despesa en seguretat pública. És freqüent sentir que els immigrants tendeixen a delinquir més que els autòctons. No conec detalls del cas espanyol, però sembla que als Estats Units els immigrants (fins i tot els il·legals) tendeixen a delinquir menys, no més, que la resta de ciutadans. I encara que tendissin a delinquir més que la mitjana (extrem esperable a causa de la seva renda també inferior), cal, de nou, contrastar aquest cost amb les aportacions que generen com a col·lectiu.  

Amb tot, per això, no queda clar que la Pilar no tingui raó quan diu que “si obrim les fronteres s’acaba l’estat de benestar” (per un altre dia queda discutir si aquest final seria bo o dolent, però dels vostres resultats electorals en dedueixo que tendiu a considerar-ho dolent). Ho dic perquè una cosa és la sostenibilitat financera d’un estat de benestar i l’altra la seva sostenibilitat política: que els ciutadans el vulguin, vaja. Els professors Lupu i Pontusson, de Princeton, han mirat d’estudiar una mica els determinants de la intensitat de la preferència ciutadana per la redistribució de renda. I conclouen, entre d’altres coses, que l'alta concentració de minories racials a la part inferior de la distribució de renda disminueix substancialment la disponibilitat dels ciutadans a tolerar programes redistributius.  Sembla que un factor important perquè la ciutadania es disposi a organitzar programes coactius de redistribució de renda és la percepció de proximitat, la identificació amb els percebuts (correcta o incorrectament) com a potencials beneficiaris d’aquests programes. I sembla que ni el color fosc ni els turbans ajuden a aquesta percepció.