Sí, Catalunya és un país ben estrany. És el nostre, el meu, i ens l’estimem, com un fill, però això no fa que deixi de ser estrany aquest petit país de la Mediterrània. Aquesta tarda llegia l’article que Newsweek dedica al Barça campió d’Europa, del qual en diu que possiblement és el millor equip de la història del futbol. Fa uns dies era The Economist qui lloava del model Barça implantat en els darrers anys, el model del planter, el model d’èxit que tantes alegries ens ha donat en els darrers vuit anys. I en relació al Barça podria mencionar altres articles apareguts en mitjans de referència i escrits per periodistes de prestigi. Bé, doncs aquí, en aquest estrany país anomenat Catalunya, no hi ha dia que algun mitjà, ja sigui dels anomenats històrics, o bé pamflets, en format de setmanaris o blocs que embruten el nom del periodisme, escampin porqueria cap aquells que van contribuir a construir el millor Barça de la història. Mentre Newsweek es refereix a Cruyff com l’importador del futbol total a casa nostra, aquí he llegit articles celebrant que la directiva de Rosell li retirés la presidència d’honor. Mentre l’expresident Laporta és convidat a fòrums internacionals per explicar el model del cercle virtuós, aquí certs mitjans es dediquen difamar, que alguna cosa queda, deuen pensar. Mentre a fora es lloa el model multiesportiu i social de l’entitat, aquí es retallen i s’exterminen seccions sense contemplacions.

Ja sé que ningú no és profeta a casa seva, però potser que ens ho fem mirar. Difícilment cap altre país del món haurà insultat tant a referents que donen nom i sentit a la nostra aventura nacional. Em ve a la memòria, per exemple, com es va dir que Dalí, el geni del surrealisme, s’havia venut a l’espanyolitat; com Pla, un dels més grans de les nostres lletres, no era més que un espia feixista; com a Guardiola –tornant al Barça- se li havia acabat el futbol, ara fa una pila d’anys, per uns rumors fastigosos llançats des de dins el club i difosos pels malalts de sempre. I podríem fer un llistat interminable d’acusacions contra aquell que ha sobresortit en el seu camp. No sé si és una qüestió de gelosies miserables o el fet que, com que som una nació, però no un estat tot-i-que-ho-voldríem-però-potser-ara-no-toca i tot això, ens atrapa una bogeria malaltissa per fer i desfer allò que ens pot fer grans. Sí, segurament el fet que no tinguem clar què volem ser, com a poble, quan siguem grans, ens instal·la en un estatuts de criaturada permanent, en una greu manca de maduresa. Un país que és incapaç d’explicar la seva mil·lenària història, perquè gairebé ningú en sap un borrall de qui som i d’on venim, és un país amb mancances.

Problema i solució. No voldria transmetre una crítica excessivament pessimista en aquestes línies, però com diu aquell, algú ho havia de dir. Amb tot, i el millor de tot plegat, la solució la tenim els mateixos que hem generat el problema, és a dir, els catalans i les catalanes. Quan descobrim els mecanismes per excel·lir la nostra consciència nacional, les coses canviaran, per bé, és clar. Per pitjor, és difícil. No és qüestió d’indignar-se i anar-se’n d’acampada al centre de les ciutats, és qüestió de fer una profunda reflexió global, una mena de catarsi col·lectiva i buscar solucions després d’un sincer diagnòstic de les nostres misèries. No hem de ser millors ni pitjors que els altres pobles del món. Hem de ser, abans de tot, un poble.