Actualitzat el 29/12/2006 a les 11:12h

Ja ho deia Josep Pla: «El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres»; i això que ell era moderat i conservador. Ve a tomb a propòsit del famós decret pel qual s'instaura -tot vulnerant les competències estatutàries- una hora de més d'espanyol -ells en diuen «castellà». Diuen, com sempre i els de sempre, s'autoanomenin de dretes o d'esquerres -això en el fons és secundari ja que «en lo fundamental» «están unidos»-, que ho fan per fomentar el «bilngüismo» -només els queda afegir «bién entendido».

És realment vergonyós que a aquestes alçades ens continuïn imposant la seva mediocritat, i encara és més escarnidor que ho facin sota l'excusa del «bilingüismo», la «libertaz» i «tutti quanti». Com si l'espanyol corregués algun perill al nostre país. Si us plau, si cada cop més la llengua pròpia està arraconada. Potser és que així li volen donar l'estocada definitiva...

Ës clar que això no ho diran mai, especialment els jacobins d'«izquierda». En això sí que reconec que cal agrair a la dreta «cerril» i bestial hispànica la claredat del seu llenguatge. Precisament per això són infinitament més perillosos aquells que amaguen sota tones de mots grandiloqüents i una suposada «amistat» els seus desitjos últims d'esborrar-nos del mapa, tot posant al dia aquella vella consigna que deia que «se note el efecto sin que se note el cuidado».

A banda, queda l'actitud d' aquells autòctons -l'existència dels quals tostemps ha estat una constant històrica- sempre amatents a renegar del seu país per un miserable plat de mongetes i disposats a dir totes les bajanades que calgui per assegurar-se el seu lloc.

En fi, res de nou. I, com va dir algú, «de derrota en derrota fins a la derrota final». Unes paraules que en aquesta atmosfera de tebior i desencís «postnacional» adquireixen tota la seva autèntica dimensió.