Esquerra Republicana aquesta vegada s’ha superat. I era ben difícil, perquè la història del partit és una exhibició contínua d’autocorrosió desbocada. Josep-Lluís Carod-Rovira ha anunciat que n’abandona la militància just abans d’un congrés en què, previsiblement, Joan Puigcercós també acabarà cedint-ne el control. Afirma Carod que se’n va perquè “hi hagué qui va dedicar-se al control orgànic de la formació i a una obstaculització permanent per tal d’apartar-me’n de la direcció i finalment substituir-m’hi”. No és pot ser més diàfan. Carod va deixar la presidència d’Esquerra en el congrés del 2008, quan el va substituir Joan Puigcercós. Els dos dirigents han mantingut una pugna oberta i pública de fa molts anys, que s’han resolt amb treves o paus també públiques però absolutament forçades i falses.

La història d’Esquerra ha estat sempre la mateixa. Una tendència a la divisió, a l’enfrontament i a l’odi interns que s’ha accelerat encara més a mesura que, des de la Crida que va fer pública, entre altres, el mateix Carod l’any 1986, el partit havia entrat en un pendent d’èxits electorals. Per constatar aquesta impressió –tan lamentable de dir i tan difícil de reconèixer- només cal fer una ullada a la situació dels seus successius líders de la Transició ençà. On són i què opinen d’Esquerra Heribert Barrera, Joan Hortalà, Àngel Colom, ara Josep-Lluís Carod-Rovira i previsiblement demà Joan Puigcercós? I si l’escèptic no en té prou, pot fer una ullada també als diferents candidats que es presentaven per ocupar la secretaria general o la presidència del partit el 2008 i on són ara: Joan Carretero, Uriel Bertran, Rafael Niubò, Jaume Renyer...

No cal dir que la corrosió interna, la fragmentació i l’escissió compulsiva com a divises d’actuació política permanent no expliquen, ni de bon tros, la deriva cap al fracàs d’un partit que va aconseguir encara fa ben poc concretar uns resultats electorals històrics i despertar unes expectatives polítiques enormes. Hi ha molts altres factors que hi incideixen. El mateix Carod-Rovira ahir n’explicava alguns altres més en un article que va publicar al diari Avui. I també seria excessivament injust referir-se només als gravíssims defectes d’aquest partit o de l’independentisme en general, perquè també han tingut grans encerts, que n’expliquen l’auge i la vitalitat dels darrers anys. Però, ni que la corrosió sigui només una visió parcial de la realitat, té tanta força, que només detectant-la, corregint-la i superant-la, Esquerra o l’independentisme, sota les sigues que sigui, podran superar la frustració que massa sovint els caracteritza. L’odi que Esquerra reparteix entre els seus dirigents o faccions només és superable pel que dediquen als sobiranistes que treballen políticament sota unes altres sigles o als articulistes polítics que no els riuen totes les gràcies. I això algun dia s’hauria d’acabar com a premissa indefugible per entrar en una nova etapa molt més ambiciosa nacionalment.