És típic de les jornades postelectorals que els polítics més tocats per les derrotes afirmin, amb cara compungida, que “han entès el missatge”. Ara, després del 22-M, i davant d’una evidència que no permetia excuses, els ha tocat a socialistes i republicans. L’han entès, però?

En primer lloc, el missatge més clar i directe d’una derrota és que els primers responsables del partit ho són del fracàs. És a dir, que si s’han equivocat en l’estratègia, i a més, de manera persistent i continuada, doncs toca plegar. I què és allò que ens trobem? Per exemple, que al PSC, qui fa el primer pas endavant per a la “renovació” de dirigents és Miquel Iceta, que com tothom sap, no ha tingut mai res a veure amb la direcció del partit dels darrers quinze o vint anys. I a can ERC, per demostrar que ho han entès millor, i després dels dubtes del “renovador” Portabella, suggereixen que l’Anna Simó –un nom totalment desconegut en la direcció del partit- sigui la propera secretària general. D’acord: no hi poden haver grans canvis, perquè els alternatius ja se’ls havien tret de sobre abans. Grans canvis a la vista, doncs.

El segon missatge contundent d’una derrota sol ser que cal canviar de rumb, i per tant, que cal reconèixer que el camí seguit era equivocat. Hi ha hagut reconeixement d’errors? I tant! A ERC, Joan Ridao proposa que a les eleccions espanyoles, ERC es presenti amb ICV. Llàstima que ICV ni s’hagi pres la molèstia de pensar-hi, perquè hauria estat bé veure Ridao amb Herrera, anant de campanya en tàndem. Com sap tothom, ERC s’ha enfonsat, entre d’altres raons, per esborrar la R del nom i accentuar només la E. I quina és la manera de reconèixer la pífia, segons Ridao? Accentuar encara més la E. Per la seva banda, el PSC ha pagat el preu de la seva invisibilitat a Madrid en la defensa dels interessos catalans. I què passa després del 22-M? Que Rubalcaba, després de descavalcar la primera de la classe dels 25 diputats del PSC, ve a pactar acords directament amb CiU, prescindint dels germans de federació, entretinguts a posar dificultats al govern català pel fet d’haver presentat uns pressupostos condicionats per la gasiveria del PSOE. Genial.

El tercer missatge d’una derrota és l’obligació de considerar quins han estat els errors de gestió interna del partit, i corregir-los. A ERC se’ls ha atribuït un ADN fratricida, que com a explicació política és veritablement estúpida. Però a ERC, per desmentir-ho, ja han començat a fer córrer el nom de l’Oriol Junqueras, que és la millor manera de cremar-lo abans d’arribar al congrés. ADN fratricida, no, però cultura parricida, sembla que sí. En el cas del PSC, sempre més prudents, reuneixen l’executiva i després de l’habitual exercici de transparència informativa, ha de sortir l’antic conseller Maragall a dir que no creu haver assistit a la mateixa reunió de la que parlen els camarades que n’informen. Fins i tot els “indignats” semblen anar més a l’hora!

En definitiva, que sí, que han entès el missatge.