Allò que més es coneix de Catalunya arreu del món és el Barça. No hi ha el més mínim dubte al respecte i així ho he pogut comprovar, arreu on he estat. Recordo fins i tot un primer ministre d’un país que em va saber dir de memòria l’alineació sencera de l’equip, davant la meva més absoluta sorpresa, ja que jo em trobava encara a la fase del “Ramallets, Olivella, Rodri, Gràcia, Segarra, Gensana...”.  Als llocs més impensats hi he trobat gent amb samarretes del Barça, de Cuba a Moçambic, del Sàhara a Egipte. Si, no fa gaire, vèiem guerrillers de la insurrecció líbia amb samarretes blaugrana, com abans havíem vist altra gent vestida igual en tsunamis i terratrèmols, les imatges d’aquests dies amb la celebració de Wembley han estat per al·lucinar, però molt, és a dir, amb tres o quatre eles geminades: Pequín, Whashington, Gaza, Buenos Aires...

A l’interior del país és un factor d’identitat i de cohesió. Segurament no hauria de ser així, no deu ser gaire normal que sigui així, però és i sense altres factors de cohesió de què sí que disposen els països sobirans, el Barça fa el seu fet. El “tant se val d’on venim” del seu himne és la mostra millor del model de nació que tenim en aquest país: obert, voluntari, cívic, inclusiu. Per això hi ha tanta gent d’origen no català que s’hi adhereix, perquè hi troba sempre les portes obertes. Veure les imatges de Perpinyà, com segur que n’hi va haver també a Palma o a València, no poden fer menystenir en cap moment la funció civil del Barça. El Barça, a més, és una escola de valors: esforç, sacrifici, responsabilitat, tenacitat, companyonia, esperit d’equip... La gent que surt de La Masia no té res a veure amb altres planters i no em refereixo només a la cultura fatxenda i arrogant dels madridistes. El darrer gest d’en Puyol de passar la insígnia de capità a l’Abidal per recollir la copa, l’honora a ell, al club i al país que s’hi veu reflectit.

Res no emprenya tant la caverna espanyola, a dreta i a esquerra, com el Barça. I això, què voleu que us digui, a manca de victòries polítiques, produeix també una satisfacció més que notable. Perquè no es tracta tan sols que l’equip català passegi el seu bon joc pel món, sinó que passa la mà per la cara al Madrid i guanya les copes i els títols realment importants, els que s’han de guanyar. És que, a més a més, a Espanya saben molt bé què representa el club i que darrere hi ha un país. Després de Wembley vaig anar mirant la rica varietat de canals de televisió franquistes, a veure què deien, i he de confessar que vaig xalar d’allò més. L’únic que realment els treia de polleguera és que la victòria indiscutible s’havia produït sense la presència de ni una sola bandera espanyola en tot l’estadi. “Donde está la bandera española?”, deien. Doncs on ha de ser: a Espanya.