No hi ha dubte que el PSC no passa un bon moment. El 22-M va propinar als socialistes catalans un revés de dimensions històriques. De sobte es van veure desallotjats de l’Ajuntament de Barcelona i, per primer cop, descavalcats del paper hegemònic que des de 1979 havien tingut en el món municipal. Pocs dies després, la seva ministra a Madrid, Carme Chacón, quedava literalment escombrada de la cursa a la successió de Zapatero abans ni tan sols d’escoltar el tret de sortida.

Amb un dramàtic buit de lideratge i amb la urgència de replantejar tot el seu discurs, el PSC ha optat per reforçar el seu perfil assumint un paper d’oposició contundent al Parlament. El primer episodi per deixar clar aquest posicionament serà el debat de pressupostos i els socialistes catalans s’han afanyat a anunciar el seu “no” al projecte que ahir va presentar Andreu Mas-Colell. L’estratègia socialista passa per deixar el govern de CiU en mans de l’incòmode suport del PP com a soci imprescindible.

No obstant, la decisió del diputat Joan Laporta de recolzar els comptes del govern ha trastocat l’aritmètica parlamentària. De sobte, CiU en té prou amb l’abstenció d’ERC per tirar endavant els pressupostos. Més enllà que els nacionalistes sàpiguen o no aprofitar aquesta escletxa, la imprevisible i sorprenent capacitat de Laporta per obrir el terreny de joc va deixar ahir el PSC aparcat  en la banqueta del “no” -acompanyat d’ICV, Solidaritat i Ciutadans-, mentre que PP i ERC optaven per continuar la partida. Populars i republicans apareixen de moment com a forces disposades a mantenir el diàleg obert amb el govern per debatre unes retallades pressupostaries que, com han demostrat les municipals, molts ciutadans encaixen com un mal necessari o si més no inevitable. Era aquest realment el paper que havia previst assumir al PSC?