Després de la desfeta d’ERC a les eleccions al Parlament, vaig escriure que calia una reformulació del catalanisme d’esquerres (el podeu llegir aquí). Després de les eleccions municipals, aquesta idea només se’m reafirma.

Assumint tot el procés històric que ha viscut el nostre país des de la recuperació de l’autogovern: la via autonomista de Pujol i la federalista dels governs d’esquerres, amb tots els clarobscurs pels dubtes i debilitats casolans i de les travetes madrilenyes (digueu PP, digueu PSOE), cal llegir la realitat social que vivim: l’independentisme social ha crescut, la desafecció vers la política institucional també ha crescut i la crisi fa estralls a les famílies i al pacte de l’estat del benestar...

Des d’aquestes premisses, cal una refundació política d’ERC, per tal que com a partit hegemònic de l’independentisme d’aquest país, amb 11 diputats i prop de 1.400 regidors, torni a ser una eina pels sectors socials i nacionals més dinàmics del nostre país. Hem de fer autocrítica i per això hem de ser conscients del què hem fet bé i el què hem fet malament. Segur que alguna cosa hem fet bé perquè l’independentisme hagi crescut socialment, però segur que alguna cosa hem fet malament perquè l’independentisme hagi baixat electoralment. Les últimes direccions d’ERC han estat preses d’una dinàmica més pendent de la dimensió interna que no pas de la connexió amb la ciutadania. La presència d’ERC al govern de la Generalitat ha molestat a l’status quo del país, però no ens n’hem sortit a l’hora de connectar i mantenir la complicitat amb la gent.

Són hores de canvis, estructurals, estratègics i de lideratges. Qui vulgui assumir el lideratge ha de saber que li caldrà valentia, ja que s’ha d’acabar amb els equilibris interns que s’eternitzen col·lapsant el debat estratègic, l’organitzatiu i la regeneració i l’evolució que hem de tenir com a organització socialment viva. Tots plegats hem de ser conscients dels errors de cadascú i de la generositat d’assumir els canvis que necessitem. Prou de passar comptes. Prou d’status quo interns.

Nous lideratges amb nous consensos, que tothom hi sigui, però no per ser-hi s’ha d’estar al davant. Ja és hora d'assumir lideratges solidaris i d'amples vistes. L’independentisme català bull socialment i pateix electoralment. Cal afinar bé la punteria; el país ha d’encarar nous reptes que ERC ha d’assumir, des dels nostres principis de progrés i justícia social, republicans d'aprofundiment democràtic i de partit netament independentista.