Per il·lustrar la seva teoria (ja francament desfasada) segons la qual com més parlants té un idioma, més important és, el filòleg espanyol Gregorio Salvador sol utilitzar la història real d'un immigrant als Estats Units que es va haver d'ingressar a l'hospital als anys 30, on, durant setmanes, ningú no entenia què deia; fins que una infermera, els pares de la qual provenien de Vilnius, va identificar la llengua del pacient com a lituà. Si aquesta hagués parlat un idioma “important” –sempre segons Salvador- no hauria tingut cap problema de comunicació.

Vet aquí que la setmana passada vaig visitar ma mare, ingressada en un hospital londinenc. Just davant nostre, hi havia una pacient catalana amb un desequilibri metabòlic que l'havia posat molt nerviosa, de manera que només feia servir, instintivament, l'idioma matern. Per sort, vaig poder fer d'intèrpret català-anglès entre ella i el metge en cap, ja que l'únic altre intèrpret disponible, un castellanoparlant, no hauria estat gaire útil en aquell moment. Per la mateixa regla de tres, aquest episodi hauria demostrat que saber idiomes “petits” pot ser tant o més important que saber-ne de “grans”.

El problema amb Salvador i els que pensen com ell –que són legió- és que en el fons les seves teories lingüístiques pretesament universals s'aprofiten per convèncer la població castellanoparlant monolingüe de l'estat dit espanyol que no cal aprendre idiomes, ja que amb el castellà en tenen prou. Mentida: encara recordo la ciutadana espanyola que, en un “colmado” en un poble petitíssim holandès, volia una llauna de pèsols en comptes d'un pot. “Una lata!” es va posar a xisclar, davant d'una dependenta que la mirava estupefacta, com si li parlés en lituà. En fi, aviat Google treurà un traductor universal que permetrà que fem videoconferències en l'idioma que ens dóna la gana, amb traducció automàtica al del nostre interlocutor, encara que nosaltres parlem català i aquest, posem per cas, la llengua materna de Gregorio Salvador.