Diu el sempre fi Miquel Iceta: “el PSC està perdent vots des del 1999”. Interessant, no? Va ser més o menys per aquelles dates que el congrés de Sitges va consagrar el canvi de comandament, reemplaçant una ànima per l’altra, Sant Gervasi pel Baix Llobregat. És obvi que amb això s’esquivava la centralitat social, i també que es prioritzava un altre projecte. El catalanisme de Maragall i companyia va començar a fer nosa a uns capitans que tenien la sensibilitat prop del PSOE, és a dir, del projecte del socialisme espanyol.

Esclar, el canvi d’Estatut va significar una topada ostensible entre el projecte català i el projecte espanyol, fins i tot amb una conjuntura que en principi era favorable a l’entesa (“apoyaré”). El PSC havia de triar, i va triar: va treure Maragall i va posar Montilla. Un president Montilla que, en obrir boca, va dir: s’ha acabat la confrontació nacional, ara anem per la gestió. Déu n’hi do, quin canvi de projecte, quin arraconament del catalanisme militant que havia estat en el centre el PSC. El PSC-PSOE volia gestió, perquè això era el que li donava poder al Baix Llobregat: alcaldes eficaços sense discurs nacional.

Però no va funcionar. Com més s’accentua el conflicte entre Espanya i Catalunya més aigües fa el PSC. Ara sumem-hi la crisi ideològica de l’esquerra a Europa, la dinàmica ascendent del PP a Espanya, la contundència tramposa de PxC en les vores de la societat, els errors propis davant de moviments com les consultes, les votacions al Congrés, el perfil derrotat de ZP, la demagògia barata d’en Zaragoza i la puixança de CiU, i ja tenim armada l’escenografia del naufragi.

Després surt la senyora Chacón, que per al Baix Llobregat és l’esperança, i diu: “mi partido” i vol dir el PSOE, i “mi proyecto” i està dient Espanya.

Ja pot fer decàlegs el senyor Iceta. El que necessita, crec jo, és un mapa. Bé: un mapa i un projecte. Un país.