Per una vegada arriben bones notícies de l’altra banda de l’Atlàntic. Les eleccions de diumenge. Sempre és motiu de joia que un socialista perdi el poder en algun lloc del món, qualsevol. I si, com el diumenge passat, són uns quants milers els socialistes que perden el càrrec i el lloc del món és el teu país d’origen, ja es poden imaginar la satisfacció que ens omple aquesta setmana a tots els que som així, de cor tendre, sentimentals, de llàgrima fàcil.

No em malinterpretin, no tinc gaire fe en el judici del poble per escollir gent que mani. A vegades l’encerten, és veritat, però acostuma a ser per casualitat, normalment pels motius equivocats. Això de la crisi, per exemple, que diuen que ha portat a molta gent a no votar al Partit Socialista (socialista voten igualment, més que res perquè no hi ha alternativa). És un fenomen interessant. A Catalunya ja va passar una cosa semblant el novembre passat, que es veu que perquè hi ha crisi econòmica (per un altre dia queda parlar què vol dir exactament “que hi ha crisi”) molta gent va preferir votar-ne uns de nous. Bé, tindria sentit si els votants poguessin establir alguna relació causal entre el partit polític que ocupa el govern i l’empitjorament de la situació econòmica, però això és complicat de fer perquè de moment no tenim la tecnologia necessària (bàsicament caldria anar amunt i avall en el temps, provar de posar un altre partit a governar “exactament” amb les mateixes circumstàncies i veure què passa). Una alternativa tecnològicament més austera passa per mirar de trobar decisions concretes que s’hagin relacionat històricament amb resultats econòmics dolents. Com ja vaig fer fa uns mesos, els convido a que me’n donin exemples.

Si no n’hi ha, caldrà concloure que el públic és arbitrariament dur amb els seus empleats, que els fa fora quan els resultats són dolents encara que no tingui cap evidència que els empleats acomiadats en siguin els responsables. No dic que no sigui una pràctica habitual al sector privat, però també tinc entès que no és una pràctica gaire ben vista per aquesta mateixa ciutadania. Perquè suposo que precisament per això s’han fet fer, aquests ciutadans, totes aquestes absurdes lleis que parlen  d’acomiadament improcedent i que ens costen una picossada de PIB cada any.