Que un grapat de persones ens vulguin mantenir completament aïllats, en un recull individual digne d'un convent, el dia previ a unes eleccions en l'era d'Internet és, si més no, sorprenent.

Enguany, les acampades que s'han vist en moltes poblacions catalanes -deixant de banda qui hi pugui estar més o menys interessat-, han revolucionat les xarxes socials. La prohibició de la Junta Electoral Central de mantenir-les durant el cap de setmana encara ha remogut més una massa que, per si sola, ja és participativa i sol tenir la pell molt fina a l'hora de criticar o protestar -entenent aquestes crítiques des d'un punt de vista constructiu.

Haurem de veure aquest dissabte com es comporten els usuaris. Però és ben cert que, si bé molts no demanarem el vot -i els partits, evidentment, se'n guardaran-, si que serà inevitable que es parli, i molt, de política o de la crisi tant a Twitter com a Facebook o en blocs.

I quina hauria de ser la resposta? Una reacció "a la xinesa", bloquejant l'accés a Twitter durant un dia? O el més absolut silenci, "si no els fem ni cas, ja se'n cansaran"?

El què si que em queda clar és que hi ha certs sectors que no s'han adonat de què és això de la societat de la informació. Que no entenen, ni semblen voler entendre, que els temps han canviat -i d'això ja comença a fer-ne unes quantes eleccions- i que, així com el panorama musical, cultural o periodístic s'han de reformular per adaptar-se, també ho haurien de fer algunes tradicions que, no per ser gairebé ancestrals, són vàlides en els dies que corren.

Potser si molts dels que decideixen sobre la informació s'informéssin sovint, tot seria molt diferent. Però és clar, nosaltres -tots i cadascun de nosaltres- repartim uns vots que, molts, a priori consideren perduts. I fent-ho no fem més que legitimar uns comportaments pels que després alguns surten al carrer a protestar. Confús, tant com el mateix sentit de la jornada de reflexió en temps de la comunicació ininterrompuda.