La perversió dels sistema electoral que tenim facilita sovint que el votant es senti estafat. Són massa les ocasions en que el vot de molts ciutadans ha anat a parar a les antípodes del que desitjava quan va dipositar la papereta a la urna. Qui no recorda els vots de CiU per fer president a l’Aznar o els d’ERC per investir un socialista espanyol com en Montilla?

Ara, davant les eleccions del proper 22 de maig a Barcelona, el panorama sembla que es pot tornar a repetir. El resultat molt probablement serà capriciós i obligarà als cinc partits amb representació municipal a fer equilibris de trapezista per mantenir o assolir el poder. Per si de cas, i sense conèixer els resultats definitius, han començat a afanyar-se a mirar de pactar els possibles acords preelectorals. D’una banda, ja fa unes setmanes els caps de l’anomenat tripartit van posar les bases de la seva reedició al consistori capitalí en una trobada a la Brasserie Flo de Barcelona. A l’altre extrem, el candidat de CiU ja s’ha encarregat de manifestar obertament que ell està disposat a pactar amb qualsevol, tot deixant oberta la porta a un  altre pacte del Majestic ara però en clau capitalina. Els uns no volen marxar i els altres no pensen esperar més temps per entrar.

Amb tot, uns i altres mantenen la comèdia per negar les seves autèntiques intencions però el llautó els hi veu fins i tot un cec. El passat cap de setmana van fer sortir al segon de la candidatura anomenada Unitat per Barcelona per dir que el PSOE ubicat a Catalunya era indigne d’aquest país i, ni vint-i-quatre hores desprès, el cap de la mateixa candidatura declarava a Catalunya Ràdio que a partir del dia 23 els podia trucar qualsevol per a poder pactar. És el joc dels disbarats posat a l’escena electoral. En realitat, el que passa és que hi ha molta menjadora a mantenir ja sigui dins el consistori, dins el consell comarcal del Barcelonès o dins de la gran estafa al contribuent que representa la rèmora franquista de la Diputació. Qui s’ho deixaria perdre?

Si mirem a l’altra banda veiem una CiU que no recorda cap dels atacs furibunds del PP contra la llengua i la cultura catalana. El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià o la guerra oberta que mantenen contra la política lingüística de la Generalitat són només dos clars exponents del seu odi contra Catalunya. Ho recorda això el candidat convergent quan diu que pot pactar amb qualsevol? “Afarta’m i diguem moro” és la consigna de la coalició d’en Duran i Lleida per tal de tancar el somniat cercle de poder a banda i banda de la Pla. de ST. Jaume que fa trenta anys que se’ls resisteix. Per tot plegat a ningú pot sorprendre que el debat de TV3 amb els cinc candidats de divendres passat tingués un esquifit 5% d’audiència.

Malgrat que un panorama com aquest no convida gaire a que la ciutadania de Barcelona  vagi a les urnes el proper diumenge intentaré donar-vos una raó per tal que emeteu el vostre vot. Hi ha una papereta que no promet coses irrealitzables i tracta a l’elector com a un adult i no com a un infant a qui es pot enganyar impunement. Que el seu objectiu és fer de Barcelona la capital d’una Catalunya lliure per acabar així amb les misèries pròpies d’una ciutat espoliada i projectar-la al món amb totes les seves immenses possibilitats. Una Barcelona far de la catalanitat. Però, a més, aquesta papereta està disposada a denunciar totes aquelles pràctiques municipals que han convertit el Cap i Casal de Catalunya en una ciutat bruta, despersonalitzada i on l’amiguisme és la pràctica habitual a l’hora de prendre qualsevol decisió que afecta la vida de la ciutat. Que això és molt difícil? És clar. Però per fer coses fàcils, intranscendents i sense cap compromís ja existeixen tots les altres opcions que ens han portat a la situació actual.

La papereta de la que us parlo és la que porta el nom de Solidaritat Catalana per la Independència i tinc la responsabilitat d’encapçalar-la. La meva determinació es fer efectiu el que us proposo, però sol no puc fer-ho. Abans necessito tenir la vostra confiança el proper diumenge. Gràcies.