Una de les característiques més conegudes del PSC –i que li han donat la imatge de ser un partit amb una maquinària de rellotge suís- és que, quan arriben les campanyes electorals, tots van a toc de “pito” i pensen com un sol home. Tots els candidats segueixen de manera submisa les mateixes consignes. I ara que va de municipals, tant és que sigui la candidata de Girona, el de Terrassa o el de Barcelona. Ara, la gran consigna és: el 22 de maig cal triar entre les retallades (CiU) o salvar l’estat del benestar (PSC).

Com sap tothom, votar el PSC als ajuntaments no tan sols no acabarà amb les retallades, sinó que vista l’experiència del govern tripartit que va multiplicar el deute públic de la Generalitat, o el de Zapatero que fins fa quatre dies –quan la Merkel li ho va dir en alemany- no va entendre el significat de la paraula “crisi”, el que podria passar és que tots ens haguéssim de comprar unes tisores de podar. A la política municipal també li arribaran les retallades, però les eleccions li han donat un marge per no fer-ho públic. A més, els estalvis que demana la Generalitat són imposats pel govern socialista de Madrid, amic del PSC, que si fos per ells, encara serien més grans.

També tothom que pugui parlar de política amb una mica de serenitat, sap que un estalvi del 10 per cent a la sanitat o l’educació es pot fer sense fer gaire desastres i, fins i tot, només racionalitzant la despesa i evitant els malbarataments a què ens havien portat uns anys de creixement desbocat. És a dir que de “desmantellar” l’estat del benestar, res de res, per molt que sobretot ICV hi insisteixi, creant amb un alarmisme social que no sé si no hauria de ser objecte de sanció penal i, si més no, de càstig electoral. Hi ha “drets” que, a més de ser resultat de les reivindicacions, només es poden mantenir quan els països assoleixen uns certs nivells de riquesa. De manera que, per a un país com Espanya, o per a una Catalunya esquilada fiscalment, voler lluir de tenir un dels millors sistemes sanitaris del món, és d’una arrogància que només pot acabar amb un concurs de creditors.

Lamentablement, els altres, els de les “retallades”, tampoc no han estat electoralment brillants. Els alcaldables no tan sols s’han arrosat davant les acusacions de fer anar les estisores, sinó que han forçat el govern de Catalunya a frenar un camí que havia iniciat amb decisió. La meva impressió és que aquest comportament poruc no tranquil·litza als temorosos per l’aprimament financer dels serveis públics ni als que desitgen que algú posi ordre al desori de la despesa pública. I això, per no parlar dels que volen la independència “ara”, dels que volen utilitzar els ajuntaments per organitzar un referèndum o dels que es presenten com a garants dels que no volen que els retallin les idees... Les idees rai, que són gratis!

Si m’hagués d’imaginar una campanya a favor de l’abstenció, no n’hauria sabut inventar una de millor que la que acabem de veure. I si l’hagués de resumir en una frase, seria aquesta: “Perill, que s’acosten les urnes!”