Patricia, tu saps a on es el Raval? jo tenia el despatx al Raval, i un dia els pijos-finos del PSC van presentar un projecte que es deia "Del Liceu al Seminari" realment pel PSC el Raval, que indica que pels aristocrates dels socialistos, travessar el Raval per anar al Liceu era una tortura; i el Pla, fer per arquitectes aristocrats ha estat fats, anti-obrer, i una vergonya; sapigues, Patricia, que el Raval era un barri formidable, digne, de gent treballadora, viu; avui no es res d'aixó, i la Rambla es una pura gilipollada, que ni es rambla ni es urbana; Patricia, l'urbanisme es per fer ciutat, no per destruir ciutat viva com era el Raval!!!

Segur que amb el canvi del PSC, al Ajuntament, algun que altre Guàrdia Urbà parara a la presó, i algun que altre responsable del Ajuntament tambe, una volta vistos els contes....
La Itziar Gonzalez serà de posada de banda a ser la Heroïna de la Cuitat Vella i un exemple de lo que pot fer una persona integra i incorruptible.

Però avui desitjaria, recordar a la Patrícia.
Aquella/aquesta encisadora noia dels 70 de les cançons bellíssimes i... llarguíssimes, dels Papis, que semi-d'amagat, a voltes posen amb gentiletza els seus discs de vinil.


http://youtu.be/6B-Eh-6hmhg


(traduccio d'en Francesc Puigcarbó).
Oh, on has estat,
estimat fill meu d'ulls blaus?
On has estat,
jove meu estimat?.

He topat amb el vessant
de dotze boiroses muntanyes,
he caminat i m'he arrossegat
en sis autopistes corbades,
he anat pel mig de set boscos ombrívols,
he estat davant
d'una dotzena d'oceans morts,
m'he endinsat deu mil milles
a la boca d'un cementiri,
i és dura, és dura,
és dura, és molt dura,
és molt dura la pluja que caurà.

Oh, i què vesteix,
el meu fill d'ulls blaus?
Oh, què vesteix,
el meu jove estimat?.

Vaig veure llops salvatges voltant
d'un nadó,
vaig veure una autopista de diamants
que ningú feia servir,
vaig veure una branca negra
gotejant sang encara fresca,
vaig veure una habitació plena d'homes
els martells sagnaven,
vaig veure una blanca escala
coberta d'aigua,
vaig veure deu mil oradors
de llengües que estaven trencades,
vaig veure pistoles i espases
en mans de nens,
i és dura, és dura,
és dura, i és molt dura,
és molt dura la pluja que caurà.

I què va sentir,
el meu fill d'ulls blaus?
I què va sentir,
el meu jove estimat?.

Vaig sentir el so d'un tro,
que va rugir sense avís,
vaig sentir el bramar d'una onada
que podia negar el món sencer,
vaig sentir cent tamboriners
les mans cremaven,
vaig sentir deu mil murmuris
i ningú escoltant,
vaig sentir a una persona morir de fam,
vaig sentir a molta gent riure,
vaig sentir la cançó d'un poeta
que moria a la cuneta,
vaig sentir el so d'un pallasso
que plorava al carreró,
i és dura, és dura,
és dura, és molt dura,
és dura la pluja que caurà.

Oh, a qui va trobar,
el meu fill d'ulls blaus?
I a qui va trobar,
el meu jove estimat?.

Vaig trobar un nen petit
al costat d'un poni mort,
vaig trobar un home blanc
que passejava un gos negre,
vaig trobar una dona jove
el cos estava cremant,
vaig trobar a una noia
que em va donar un arc de Sant Martí,
vaig trobar a un home
que estava ferit d'amor,
vaig trobar a un altre,
que estava ferit d'odi;
i és dura, és dura,
és dura, és molt dura,
és molt dura la pluja que caurà.

I ara què farà,
el meu fill preferit?
I ara què farà,
el meu jove estimat?.

Tornaré a fora
abans que la pluja comenci a caure,
caminaré cap a l'abisme
del més profund bosc negre,
on la gent és molta
i les seves mans estan buides,
on el verí
contamina les seves aigües,
on la llar a la vall
troba el desànim de la bruta presó,
i la cara del botxí
està sempre ben amagada,
on la fam amenaça,
on les ànimes estan oblidades,
on el negre és el color,
i cap el nom,
i ho explicaré, ho diré, ho pensaré
i ho respiraré,
i el reflectiré des de la muntanya
perquè totes les ànimes puguin veure'l,
després em mantindré sobre l'oceà
fins que comenci a enfonsar-me,
però sabré bé la meva cançó
abans de començar a cantar-la,
i és dura, és dura,
és dura, és molt dura,
és molt dura la pluja que caurà.

Molt fàcil posar-se a criticar l'establishment... en allò que es deixa criticar. Perfecte per que ens pensem que tenim cert domini.

Diuen (tertulianus) Que la Sra. Gabancho parle molt... I jo, no m'aturo d'escoltarla.vers de ses paraules, veig una noia jovenissima, encisadora i molt compromessa amb la Democracia i Catalunya, dels 70. Que amb valor i determinacio; encis i compromis, Encara ens parla d'un temps, guadadat a les hemeroteques de la Universitat i Biblioteques; Arxius de la guardia In-Civil i records dels "papis"

http://youtu.be/GqnLYsvRwtM
.
I que a lo millor, re-tornara i re-sorjira, per lluitar per nostra llibertat i la de Nostra Mare i Patria Catalunya.