Tercera. El FC Barcelona ha sumat al camp del Llevant (1 a 1) el punt que li feia falta per a guanyar la tercera Lliga espanyola consecutiva. No ha estat el millor partit de la competició, però no hi fa res. Li calia un punt per a ser campió i ha jugat com calia per a sumar-lo: al Llevant també li bastava un punt per a garantir-se la permanència a la Primera divisió i, a partir d’un cert moment, un i altre equips, abans de prendre mal, s’han dedicat a deixar passar els minuts davant l’alegria d’una i altra aficions. Lògic.

Vint-i-unena. Aquesta Lliga espanyola és la vint-i-unena de la història del FC Barcelona. Probablement, pel potencial del club, especialment per la força social de la institució, vint-i-una lligues no són prou. El Reial Madrid en té deu més, però no hi fa res: per a explicar la diferència, caldria fer una anàlisi que ara no ve a tomb. Tanmateix, fer cada vegada el recompte del total de campionats aconseguits és un deure perquè tots els triomfs són el resultat de la feina feta durant molts anys per molta gent.

Onzena. Però, sobretot, aquesta és l’onzena Lliga guanyada en els darrers vint anys. En les dues últimes dècades, el FC Barcelona ha estat el dominador absolut del futbol espanyol. Ha estat capaç de sumar campionats de manera seguida: quatre a començament de la dècada dels noranta, dues vegades dues, i ara tres. L’hegemonia blaugrana no és pas per res: perquè, tot i els alts i baixos, gairebé inevitables en una entitat tan gran, s’ha fet molt bona la feina. I aquest és mereixement de tothom, de Josep Lluís Núñez a Sandro Rosell, de Johan Cruyff a Josep Guardiola, ningú n'ha quedar fora ni a ningú s'ha d'excloure.

Cinc. El número cinc ha esdevingut màgic, gairebé, és un resultat simbòlic de la superioritat d’un equip sobre un altre. Per això, el 5 a 0 que el Barça li va clavar al Madrid al novembre apareixerà en tots els resums que es facin d’aquesta tercera Lliga. Va ser el millor resultat possible per a expressar la distància futbolística i institucional que es va veure en aquell partit i que s’ha mantingut durant tota la temporada.

Noms. Aquesta tercera Lliga no només s’expressa amb nombres. Per damunt de la seva fredor, hi ha la calidesa dels noms. El primer és el de Josep Guardiola. L’entrenador blaugrana és l’artífex indiscutible de l’actual hegemonia culer. Mantenir el nivell de joc i l’ambició i la disciplina de treball d’una plantilla amb tanta qualitat individual durant tres temporades seguides i, a més, després del mundial guanyat per molts ells, té molt mèrit, gairebé tant com haver sabut plantar cara de manera adequada i en el moment oportú al joc brut fet des de Madrid i el Madrid. El segon nom és el d’Éric Abidal. El seu retorn a la vida futbolística és la victòria més valuosa.