Ja n'hi ha ben bé prou del romanço de la "inclusió" dels castellanoparlants.

L'independentisme és el programa polític, ara per ara, més inclusiu que hi ha al país, de llarg: tots els catalans, nascuts a Fornells de la Selva, a Tàrrega, a Barcelona o a Águilas (Múrcia), Bogotà o Bucarest, tenim el mateix dret a no ser robats diàriament, a assegurar que els nostres fills seran ciutadans de primera i que no viuran collats i vexats per un estat colonial i xenòfob, que classifica els ciutadans segons el territori on resideixen.

Les diferents versions de l'unionisme, des del regionalisme convergent fins a les posicions més dures en les formes de Ciudadanos, parteixen de la base que els catalans no tenim els mateixos drets que els espanyols, ni tan sols a casa nostra. El benestar material i mental dels catalans passa al darrera d'altres consideracions, bàsicament el benestar material dels espanyols, però també afers més abstractes com el respecte i la satisfacció dels seus sentiments en vers els seus símbols nacionals, com la bandera i el Rei, que els catalans estem obligats legalment a respectar, i sobre tot la llengua, que estem obligats a aprendre i, de facto, a utilitzar. Els símbols i sentiments catalans són de segona i, com la llengua, només opcionals.

Pel que fa la llengua, com que no som sintetitzadors electrònics i només en podem parlar una en un moment determinat, com més temps passem emprant el castellà, menys en passem emprant el català; són faves comptades.

Tot això no té res a veure amb el franquisme, perquè ha estat així des del segle XVIII fins ara, segle XXI, sinó amb el simple fet que els espanyols han volgut i volen esdevenir una nació de veritat, normal, on tots els ciutadans formen part d'una comunitat i, per tant, comparteixen una llengua.

El problema és que per motius històrics els catalans ens hem vist atrapats en aquest projecte nacional necessàriament excloent del fet català. Hem fet la viu-viu tant com hem pogut, però ara ja toca fer un pensament.

La qüestió de l'oficialitat del català va exactament així: els catalans parlem català, que evidentment ha de ser la llengua comuna de tots, vinguem d'on vinguem. No hi ha volta de full ni majors complicacions.

En el cas català, un poble fet a base d'immigracions massives (no parlo dels andalusos: abans van venir aragonesos i murcians, i encara abans provençals i altres occitans, i sempre hi ha hagut immigrants individuals), parlar la llengua és un fet fonamental de la idea de "ser" però sobre tot d'"esdevenir" català.

Segurament, ara mateix, parlar català és molt més definitori que no pas ser catòlic, i no cal dir que infinitament més que no ser d'esquerres, o de dretes, o liberal, o ballar sardanes i menjar botifarra, o portar barretina, o ser emprenedor...

Sí que sembla clar que hi ha una sèrie de valors abstractes comuns o al menys majoritaris, dins d'un corrent més general que podem anomenar una cultura europea mediterrània postmoderna, si se'm permet. És un rerefons cultural que no admet segons quins valors ni actituds. La decisió d'adaptar-s'hi o no, en tot cas, és individual: no hi ha exclusió, sinó autoexclusió.

Com amb la llengua. Ningú no t'obliga a parlar català, però tampoc ningú no t'obliga a ser català. Ara mateix pots ser un ciutadà espanyol que resideix a Catalunya i parla castellà, però a part dels privilegis que té el castellà, que poden donar-te una certa satisfacció a la víscera (se'n diu "nacionalisme" i no té gaire a veure amb la raó), segueixes sent un espanyol de segona.

En una Catalunya lliure, les institucions fomentaran i facilitaran que parlis català i siguis normal, que formis part de la comunitat, però fins i tot si t'hi negues, seràs un ciutadà de primera que, això sí, hauràs de passar per l'adreçador quan et toqui relacionar-te amb les institucions i, amb sort, amb els altres ciutadans, que sí que voldran ser normals del tot.

Admetre com a normal, institucionalitzar, una segona comunitat lingüística, i a sobre donar-li privilegis que no es donaran a altres comunitats, com els araboparlants els amazics, els romanesos, els xinesos o els quítxua-parlants, és fomentar la segregació social. Efectivament, a la inversa també val: si Espanya permetés que els catalans fóssim monolingües, segurament ja seríem independents per la via de la dissolució de lligams culturals i sentimentals. Permetre que els catalans parlem català és fomentar la disgregació d'Espanya.

En el cas concret del castellà, sabem que permetre que sigui oficial i que s'ensenyi, més enllà d'una assignatura opcional, com qualsevol llengua estrangera, és fomentar el monolingüisme castellà. És a dir, la impermeabilitat al català, el seu retrocés i desaparició en ciutats i comarques senceres. Potser més greu, es fomenta l'autoexclusió de la societat catalana d'una part dels catalans, d'individus concrets, tal com passa ara mateix, que ja existeixen de facto dues comunitats lingüístiques i socials separades que només es relacionen entre elles perquè una, la catalana, és completament bilingüe. Imagineu-vos què passaria i com serien les relacions socials si els catalans fóssim monolingües, en un context on la frontera lingüística no és geogràfica, sinó social.

L'única alternativa per a que això no passés seria que el castellà seguís sent obligatori per tothom, és a dir, renunciar a que el català sigui la llengua comuna i acabar com a Irlanda o al País Basc, amb una llengua completament minoritzada, irrecuperable, folklòrica.

La via per a intentar evitar totes dues coses és l'oficialitat única i exclusiva del català (i l'occità estàndard a l'Aran, si volen seguir amb Catalunya quan serem independents), l'establiment constitucional del català com a llengua comuna de tots els catalans i el mandat d'assegurar aquest objectiu irrenunciable en un termini breu.

La conseqüència del mandat constitucional ha de ser la creació de lleis de caràcter general on el factor lingüístic sigui tingut explícitament en compte (no donar res per suposat, sinó legislar positivament) i de lleis lingüístiques específiques.

Per altra banda, no cal prohibir res, només legislar de la mateixa forma que es legisla en qualsevol estat sobirà. No cal imposar res, només aplicar les lleis tal com les aplica qualsevol estat sobirà.

Per exemple, els mitjans de comunicació, publicacions i editorials, empreses de l'audiovisual, música, etc. en llengua no-catalana no tindrien accés a subvencions, si és que n'hi ha d'haver. Aquest fet tan simple per ell mateix representaria un canvi radical en el panorama sociolingüístic català, començant perquè els tres diaris més llegits de Catalunya (Vanguardia, Mundo Deportivo i Periódico), deixarien instantàniament de publicar en castellà.

Qui voldrà llegir/escoltar/publicar en castellà seguirà tenint TV per satèl·lit, subscripcions per correu, internet, els quioscos de la Rambla i tantes altres opcions que fa mandra ni tan sols discutir-ho. A part, evidentment, que per molta oficilitat que hi hagi, qui voldrà parlar castellà, o bielorús, xhosa a casa seva i amb qui l'entengui, no hi haurà pas qui li ho impedirà.

Inclusió, tota. Autoexclusió, la responsabilitat és de cadascú. O és que hem de ser independents per a seguir amb la mateixa història de la supeditació dels catalans?