Confesso que sempre he mirat el País Basc amb simpatia. I això ja em deu venir de quan vaig començar a tenir consciència política. Suposo que era la sensació d’una mateixa situació d’opressió nacional per part del mateix estat. Recordo com, en els primers anys setantes, quan era militant del PSAN, altes companys de la clandestinitat vam decidir-nos a estudiar basc. Érem un grup reduït de joves independentistes catalans als quals va semblar que, en aquell moment, la cosa més “revolucionària” que podíem fer a les nostres vides era aprendre euskera. L’experiència no va durar gaire, francament, però va tenir una dimensió simbòlica ben clara. No en recordo ara els motius, però ho devíem deixar simplement perquè altres prioritats deurien treure el nas en la nostra quotidianitat.

D’aleshores ençà, m’agrada dir les quatre coses en euskera que recordo. Sempre ho faig quan em veig amb bascos, aquí o al seu país, i més d’un cop he llegit en aquesta llengua una part de la conferència o del míting. Sempre ho han trobat simpàtic i un gest de complicitat. És innegable que, entre la gent d’un país i de l’altra, persisteix un cert corrent invisible d’aliança no escrita, com si tots plegats anéssim en el mateix vaixell i, doncs, ens haguéssim de prestar ajuda mútua.

Però la bascofília catalana no té un corresponent similar allà. I això no és contradictori amb el que just acabo d’escriure unes ratlles més amunt. Al llarg de la història, podem comprovar com, fins a la transició, la tònica eren les bones relacions entre els pobles i els seus partits nacionals. La dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra i el franquisme van plens de pàgines magnífiques de solidaritat, fins i tot per sobre del caràcter confessional del nacionalisme majoritari basc d’aquesta època, en contrast amb les posicions més laïcistes catalanes.

Però, després del franquisme, tot ha estat diferent. Si parlem exclusivament de forces polítiques és evident que ha existit moltíssim més una actitud catalana pro-basca, que no pas una actitud basca pro-catalana. I això val tant pel nacionalisme tradicional com per l’esquerra abertzale. Aquests darrers s’han vist sempre beneficiats per tot de manifestos a favor de la seva legalització o en contra del tancament dels seus diaris, circumstància que mai no s’ha donat a la inversa, de manera general i organitzada, clar, perquè d’exemples personals tots en tenim uns quants.

És el PNB, però, qui ha destacat en aquesta actitud. I ho ha fet més que cap altra força. És cert que tots hem vibrat, en algun o altre moment, davant alguna declaració contundent de Xabier Arzallus o enfront els gestos de dignitat política del lehendakari Ibarretxe. Però, ben mirat, han estat l’excepció. El PNB sempre ha tirat pel dret, obeint no pas prioritàriament, sinó en exclusiva, els seus interessos, no sempre polítics... El darrer exemple el tenim en la votació del Congrés, aquest dimarts, en la qual han estat profundament insolidaris amb Catalunya, ells deuen saber per què.  En fi, ni caiguda de bava permanent davant tot allò que vingui del País Basc, ni rebuig absolut a qualsevol forma de col·laboració. Però, d’ara endavant, sense renegar de cap solidaritat passada o rebutjar-ne cap de futura, potser tots hauríem de tenir en compte una màxima elemental: primer, Catalunya.