S’aproximen les eleccions i tot sembla indicar que tant al País Valencià com a Mallorca guanyarà el Partit Popular. No em sembla ni bé ni malament. La gent que, tot opinant d’un país que no és el seu, funciona amb el clixé que dóna per suposat que un triomf del PP és pitjor que qualsevol altra cosa, és perillosíssima. Aquesta superioritat moral m’enerva l’organisme. Si, tal com indiquen les enquestes, guanya el PP a aquests dos territoris, seran dos els fets fonamentals que es posaran de manifest.

D’entrada, la constatació que les societats valenciana i mallorquina són corruptes en una molt bona part. No donem tota la culpa als polítics. Una societat que avala reiteradament la corrupció mitjançant les urnes, és corrupta. Ja n’hi ha prou d’acarnissar-se amb el PP. La culpa que el PP, i altres partits, delinqueixin i consolidin la seva majoria parlamentària, és dels ciutadans.

Normal. Les societats mediterrànies tenen tendència a la corrupció, abillada d’hipocresia. Perquè la culpa sempre és d’algú altre. Per exemple, a Sicília tothom sap qui és el mafiós del poble (el que ha extorquit, matat, etc.), però tothom dissimula, com si l’afer no fos assumpte de tots. I el fet té lloc a tots els pobles de la ribera mediterrània. I no és només por. És que les nostres societats porten el marro a la massa de la sang. Comprenem i assumim la manca de transparència com un fet lògic. I el joc privilegiat (encara que sigui brut) ens fascina. La tolerància per la corrupció als territoris de parla catalana és enorme. Històrica. L’Espanya castellana ho sap. Per això juguem sempre amb desavantatge. En general, estem davant de derrotes, les nostres, que són filles de la corrupció. Deixem que els corruptes ens representin. Se’ls prefereix un cop i un altre. Per tant, res a dir. La gent vol institucionalitzar democràticament la corrupció a València i Mallorca? Doncs cap problema. Decisió democràtica, i avall!

Una altra toc als navegants sords. Si guanyen els que diuen les enquestes que guanyaran, també queda institucionalitzat l’anticatalanisme. Insisteixo: si és una decisió democràtica i a mi no m’emprenyen (vull dir que no em diuen com m’he de comportar a Catalunya), no hi tinc res a dir. Millor dit, no tinc cap dret a dir-hi res. Si els valencians trien un govern que boicoteja TV3, que pensa que l’idioma vehicular principal ha de ser l’espanyol, etc., aquesta decisió és la seva decisió. I si no hi sóc d’acord, callo. Perquè jo no sóc valencià. I interferir-hi demostra no comprendre el que vol dir una relació, no només confederal, sinó simplement federal. Per tant, el fet, aquest triomf esperat per part del PP, posa en evidència un cop més que el tema del Països Catalans més valdria aparcar-lo en nom dels principis democràtics més elementals. Ja està bé de donar la tabarra a gent que ha dit, per activa i per passiva, i amb la majoria de les urnes de per mig, que de Catalunya no en volen saber res.

En resum, quan la realitat democràtica d’un indret es ratifica decenni rere decenni, i aquesta realitat no agrada, constitueix un mal senyal voler-hi aplicar conclusions que res tenen a veure amb les urnes. Perquè la superioritat moral, ja els ho he dit, sempre és perillosa. A més, quan la vol practicar algú que, com Catalunya, prou feina té en no trepitjar-se els cordons de les sabates, l’espectacle esdevé ridícul.