Sincerament, i jugant-me tota mena de comentaris negatius i pensaments de despropòsits personals per pensar com penso, certifico que no endevinem el camí de les solucions ni que ens estiguéssim mil anys pensant-les.

Últimament el fet de jactar-se d'haver assolit la veritat, la teòrica justícia i la solució a problemes, certament greus, passa per la desaparició física i provocada de l'individu. Digueu-li assassinat, homicidi o imprudència temerària amb resultat de mort. Ja m'ho he preguntat més d'una vegada en veu alta, però ningú m'ha sabut respondre:  Qui és qui per decidir sobre la vida i la mort?. La llei?. Una justícia que de tant subjectiva passa a ser interessada?. Les necessitats personals o politiques d'estadistes mediocres?.

Ja sabem que els Estats Units de l'Amèrica del Nord, són el paradigma de democràcies incipients i model a seguir per trots aquells que no volen perdre's el carro d'una modernitat sovint indesitjable. Quan l'anterior president, en George W. Bush, de nefast record, va plegar, l'arribada del primer president negre, demòcrata i amb promeses impossibles (amb això no es diferencien gaire amb els polítics casolans), va significar tal gatzara que d'entrada li van enclastar als nassos el Premi Nobel de la Pau, fet pel qual els valors d'aquests premi van baixar més que la borsa americana l'any 1929. Guantánamo segueix obert, els militars encara estan a Afganistan, Irak i a mig món, però el noi americà se'n sap sortir de totes i quan veu que, per estranys motius fora de la seva capacitat de reaccionar, les estadístiques li demostren una davallada de popularitat, a un any i mig de la seva teòrica reelecció, no dubta ni un moment en donar l'ordre d'assassinar per poder tornar a pujar.

D'acord que la víctima era un assassí confés, terrorista i mereixedor del càstig humà més sever, però la vida i la mort no estan en mans dels humans i donar aquesta ordre hauria de suposar, com as mínim, la retirada del premi  tant esbombat. No son els mateixos americans que protesten quan s'executa un condemnat i que demanen l'abolició de la pena de mort?, doncs perquè ara salten d'alegria i amb la mirada sanguinolent celebren la mort?. Tampoc crec que fes un dia o dos que el tenien localitzat, segur que feia temps i això els hi podia permetre detenir-lo i empresonar-lo de per vida, no entrar a foc i a sang i fer-lo  desaparèixer del món dels vius perquè a Washington hi ha un senyor que vol popularitat. Quedi clar que tant repugnant m'és l'assassinat polític com la brutalitat dels actes del mort. No defenso ni vull defensar l'aniquilament com a arma, sinó la paraula al màxim i si la impossibilitat es fa present, la presó, diuen, és un mitjà de càstig  prou taxatiu com per ser l'aplicació màxima d'una pena.

El famós “no a la guerra” de l'època d'Aznar i silenciat a l'època del Sr. Rodríguez, la excusa de matisar entre guerres legals i guerres il·legals ho trobo d'un mal gust exagerat, s'hauria de convertir en un unànime crit de “no a la mort”. De ningú, sigui qui sigui, hagi fet el que hagi fet i es penedeixi o no. Donar l'ordre de matar ha de ser tan fred i inhumà com prémer el gallet d'una pistola sabent que al final de la trajectòria del projectil també hi ha el final d'una vida, i d'això últim en tenim un cas de molt proper però que prefereix no comentar. Insisteixo, una vida és una vida que ens l'ha de reclamar el qui ens l'ha donat. Ningú més.