La sentència que permet a Bildu presentar-se a les eleccions municipals la signa el mateix Tribunal que va declarar constitucional una llei de partits que el PNB va criticar.

La mínima diferència entre els magistrats favorables i els contraris a donar via lliure a Bildu els divideix, com sempre, en els bàndols anomenats “progressista” i “conservador” (que no sempre ni per bé vol dir que ho siguin), però cap d’ells va donar viabilitat a un Estatut d’autonomia català que hagués pogut servir de referent de mínims en les aspiracions sobiranistes de la formació basca.

Els electors bascos tindran en aquestes eleccions municipals una opció política (amb coalicions internes potser molt rendibles) que podria fer la competència al PNB en les grans conurbacions i, més encara, en els petits municipis del País Basc.

La decisió del TC pot exaltar els ànims dels més bel·ligerants en treure tot oxigen a un independentisme que en la més petita mesura hagi pogut flirtejar amb la violència (de fet, alguns d’ells potser fins i tot declararien il·legal el PNB), i això podria ser causa d’un augment en  la representació municipal del PP.

Per què, doncs, malgrat aquests fets i possibilitats, veiem Urkullu tan i tan content? Una primera possibilitat, que no descarto perquè en el fons de la meva ànima crec en l’ésser humà, és que sigui la reacció pura d’un demòcrata que, malgrat viure en un territori ferit des de fa dècades pel  terror i la violència sobre la llibertat, pensa que finalment s’obre una via, petita i incerta, fins i tot dubtosa, cap a l’eradicació del terrorisme local.

Una segona, que neix a l’empara de la meva humil experiència sobre el rerefons de l’acció política, és que la seva alegria (la ràbia d’uns altres) rau en el fet que ha vist complir-se un capítol prèviament establert en un pacte PSOE-PNB que, sacrificant Patxi López, els mantingui en els respectius poders quan es pengin la medalla de declarar la fi d’ETA. Jo celebraré que la medalla es pengi, sigui el pit de qui sigui. Però si hi ha medalla, tot tindrà un regust que ja no ens resulta estrany, que és el de sempre.