La baixa autoestima ens porta, molt sovint, a exclamacions del tipus “això només pot passar en aquest país!”. Tanmateix, encara no conec cap desgràcia que no compartim, en una o altra mesura, amb els països de la nostra mateixa àrea sociopolítica i cultural. I no parlo pas dels Pirineus cap avall, sinó del món occidental avançat. Tant és que ens referim al nivell educatiu i cultural –un concepte que, en ell mateix, ja és prou vague com per ser sospitós-, com si parlem de grau de civisme o d’això que en diuen crisi valors i que mai no he sabut ben bé de què anava.

Ara mateix, les eleccions al tan políticament admirat Canadà –coneixent com som els catalans, si en fóssim una província, ni se’ns hauria acudit parlar d’independència- i, sobretot, vistos els resultats al Quebec, ens donen una nova mostra que nord enllà i cap a l’oest, també se’n fan, de bolets. En aquell país tan democràticament escrupolós i socialment avançat –sobretot en comparació amb Espanya-, les eleccions indiquen que l’electorat es comporta de manera tan rara allà com aquí, digueu-li País Valencià, Illes Balears i fins i tot Catalunya. I si aquí hi ha qui s’estira els cabells per la previsible victòria del candidat Camps -el dels vestits a mida-, al Quebec, ara mateix, hauria d’estar ple de calbs.

Mireu, si no, el cas de la nova jove diputada neodemòcrata al Parlament federal, Ruth Ellen Brosseau. Resulta que a la circumscripció quebequesa de Berthier-Maskinongé ha guanyat aquesta mare soltera de 27 anys que mai no ha arribat a posar-hi els peus; que no hi ha fet campanya; que no parla francès –és l’única llengua oficial al Quebec-; que per tota experiència professional consta com a cogerent d’un bar d’Ottawa, del qual ni el company de treball no sabia que s’hi havia presentat; que una setmana abans de les eleccions va marxar tan panxa de vacances a Las Vegas i que la nit electoral ningú no sabia com contactar-hi. Aquesta desconeguda radical dels votants, membre del partit sorpresa NPD, ha guanyat en un sistema electoral majoritari on allò que es fa valer és la qualitat personal del candidat que haurà de tenir un contacte directe amb els electors als quals representa. No sé què tal era l’antic diputat de la circumscripció, Guy André, del Bloc Quebequès –l’home està desfet-, però déu n’hi do, els electors d’aquesta circumscripció culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

No es tracta pas de trobar consol en la desgràcia aliena. El que vull dir és que determinats comportaments difícils d’entendre, primer, no són exclusius del nostre país. I segon, que allò que sovint considerem rar, anuncia canvis de fons en la lògica política que encara potser no entenem, però que tenen la seva raó de ser. A València sembla que apliquen allò tan antic del més val boig conegut que savi per conèixer. I a Berthier-Maskinongé han decidit que estan tips de la vella classe política i que volen, precisament, gent desconeguda, per allò que de més verdes en maduren: valents, certament en són.