El FC Barcelona serà a la final de la Lliga de Campions perquè ha imposat en el conjunt de l’eliminatòria contra el Reial Madrid la seva superioritat futbolística. El 3 a 1 global (0 a 2 i 1 a 1) a penes si reflecteix la diferència que hi ha hagut en el joc i encara menys explica la diferència d’ambició i de qualitat que hi ha entre els dos equips avui en dia i que s’ha observat en els quatre partits que han disputat blaugranes i blancs en els darrers divuit dies.

El Reial Madrid ha vingut al Camp Nou amb la valentia que no ha tingut en cap dels enfrontaments previs. No n’hi quedava cap altra si volia remuntar la semifinal. I, és cert, ha tingut més estona la pilota i ha trepitjat més el camp blaugrana que en els tres partits precedents. Tanmateix, tot just ha rematat una vegada a la porteria de Valdés i sort n’han tingut del seu porter Casillas a la primera part. Els blaugranes han controlat tothora el partit i l’eliminatòria.

El millor de tot, classificació per a la final de Wembley i tornada d’Éric Abidal al marge, és que aquesta sèrie de quatre partits gairebé consecutius contra els madrilenys ha finalitzat i que ara el futbol tornarà a tenir el protagonisme que mai hauria de perdre, que d’això es tracta, i ens podrem estar de comentar i suportar la mala educació i el joc brut i la desestabilització del rival com a eix estratègic gairebé únic i la queixa constant i per sistema.

El pitjor és que la temporada que ve començarà com ha acabat aquesta, amb un doble enfrontament entre Barça i Madrid per la Supercopa d’Espanya, perquè no és previsible que els merengues canviïn de discurs ploramiques. Ara que, si és veritat que es creuen que han perdut la Lliga espanyola i la classificació per a la final de la Lliga de Campions per les decisions arbitrals, aquesta és la millor notícia per a un FC Barcelona que no perd l'ambició per més títols que guanya.

Amb la Lliga espanyola ben ficada al sac i només pendent de nuar-la, aquesta classificació per a la final de la Champions certifica una altra temporada excel·lent dels de Guardiola. És clar que la consecució a Wembley de la quarta copa d’Europa del club la convertiria en excepcional. Però el que és més rellevant i més significatiu, del que els culers han d’estar més cofois, és de la regularitat assolida des del 2003 i, de fet, des de fa dues dècades ben bones.