Setmana de mites. Deixant de banda el futbol, vull dir. Fa uns dies, hi va haver una boda monàrquica d'aquelles de tirar la casa per la finestra. Deixant de banda el controvertit tema de la despesa milionària davant dels nassos de molts súbdits britànics que  sobreviuen com poden en la misèria –tot i que alguns diuen que tot plegat ha estat invertir en turisme i que surt a compte... Deixant a part això, doncs, ha quedat clar que l'adoració per la monarquia almenys a Anglaterra continua ben viva. A la resta del món, per exemple, a Catalunya, no ens importava gens i fins i tot ho criticàvem i ens ho carregàvem, però jo mai no havia vist tantes televisions engegades entre gent més o menys cultivada que teòricament no està interessada ni en la monarquia ni en aquests tipus d'actes. Tampoc no havia sentit mai tantes excuses per tenir la tele engegada: La tele no és meva... És que no sé qui l'ha engegat i, mira, s'ha quedat així... Buscava les notícies i m'ha sortit això... Estic esperant per veure el programa tal... Després, com de passada, es procedia a comentar com anava ella, que ell semblava una maduixa de tan vermell com me l'havien vestit, i que amb els barrets de les convidades n'hi havia per llogar-hi cadires.

Diumenge, les teles es van tornar a engegar pel Vaticà. Beatificació d'un papa, Joan Pau II. Primer pas per fer-lo sant. Al marge de les creences o l'ateisme que cadascú professi, home, la veritat és que jo conec persones a dintre mateix de l'Església Catòlica que són força més mereixedores del santo subito que no aquest senyor -al cel sigui- que, per molt bé que esquiés i tingués amics jueus i musulmans, també havia demostrat ser força estret de mires en altres qüestions cabdals. Però és igual perquè això, a dintre la cúria romana, poc importa: es tractava de beatificar el Papa, i se'l va beatificar. Li van buscar un miracle –és fàcil, això rai- i, apa, una altra estampeta per imprimir i per repartir entre aquells que creuen que, fent-hi petons, se'ls curaran tots els mals. Ep, que no dic que no se'ls curin: la fe mou muntanyes, això no cal ni dir-ho. I, sigui com sigui, ja tenim un altre mite.

I llavors arriben els americans i maten en Bin Laden. I, oh, sorpresa, el mite de les cavernes del segle XXI resulta que vivia envoltat de luxe. Entre nosaltres, a mi no m'ha semblat tan estrany, això: jo no estava segura que no fos un actor ben pagat pels mateixos nord-americans... encara no n'estic del tot. Sigui com sigui, és un assassinat perpetrat en un moment insòlit, amb el món àrab molt ocupat amb les seves revoltes i molt preocupat per la seva pròpia supervivència, sense gaire temps per pensar que els assassinen un mite. Aquest do de l'oportunitat dels esbirros de la Casa Blanca com a mínim fa pensar.

Breu, no em digueu que aquesta no és una setmana ben curiosa, amb tres mites tan diferents que hem creat una mica entre tots, a uns contemplant-los amb la boca oberta i criticant-los, a l'altre glorificant-lo i també criticant-lo, i a l'altre imaginant-lo a l'infern i admirant en secret la seva capacitat per amagar-se durant tants anys. A aquest, per cert, no l'hem criticat gaire, i això que ha fet matar tanta gent. Però el futbol és així i la vida també.