El model especulatiu-no-productiu que blasma l'article el va bastir el PP-CiU durant la primera legislatura Aznar i va ser la base, juntament amb l'espoli sostingut dels fons europeus (obra de Felipe) i dels impostos dels catalans (obra de CiU), del "milagro espanyol". L'objectiu va ser generar en un temps molt curt una massa de diners prou important per a crear una sensació de riquesa entre àmplies capes de la població que, consegüentment, van facilitar l'enrocament político-electoral del PP a llocs com Madrid i València que, recordem-ho, havien estat governats pel PSOE. L'interès de CiU passava pels beneficis de la piratització (sic) dels monopolis estatals, estil postsoviètic, que n'obtingué la Caixa, a part dels negocis personals dels parlamentaris i amics socioconvergents. Conseqüències: destrucció generalitzada del teixit industrial, venut al totxo; engany total a la població sobre la sostenibilitat del sistema, que permeté que a llocs com les Balears l'alumnat desertés massivament de les aules per anar a servir taules i fer llits, en comptes d'acabar la secundària i anar a la universitat per intentar pujar un graó en l'escala social. L'error no va ser portar cinc milions d'immigrants, regular i irregulars, amb la finalitat d'ensorrar els sous i les condicions laborals, que era l'aire que el fuel dels diners de la piratització necessitaven per cremar. El rol de la immigració, per molt que ens la volguem agafar amb paper de fumar, és exactament aquest, a tot arreu del món i en totes les èpoques, sense excepcions. La diferència en el cas espanyol i, sense ser tan extrem, també en el cas català, és que la població local no estava preparada socialment, econòmicament, políticament, mentalment, per a pujar aquest graó a les espatlles de la immigració, com passa a tot arreu. Ara el problema és que es pretèn corregir una situació que es de base anòmala. Es pretèn ignorar que hi ha tota una generació sencera sense cap mena de preparació, a la qual s'hi ha de sumar cinc milions (el 10% de la població) igual de poc preparada, perquè per posar totxos i netejar vàters poca preparació cal. Es pretèn fer creure que és possible reprendre linialment la ruta, des del punt on es va abandonar, quan això és impossible: si la preparació i el potencial per a fer un salt socioeconòmic real, sostenible, havien arribat a un 60% simbòlic, el que es va fer portant 5 milions de persones encara més endarrerides que el que hi havia va ser baixar fins al 45%, no pas pujar fins al 70%. Mentre no s'expliqui i s'assumeixi tot això, es pot parlar de models i de culpes tot el que es vulgui, que la situació seguirà enfonsant-se.