Perdre no agrada mai, però hi ha derrotes que fan de més bon passar. El FC Barcelona va perdre per 2 a 1 a Anoeta contra la Reial Societat al tram final d’un partit que a la mitja part tenia prou encarrilat, guanyava 0 a 1 i semblava que no se li escaparia. Ara: més enllà de perdre la imbatibilitat a la Lliga espanyola i la possibilitat de superar-ne el rècord que té, precisament, l’equip donostiarra des de fa trenta anys, aquesta derrota no té cap més transcendència.

Havent perdut el Madrid just abans, de manera inesperada, contra el Saragossa i al seu camp, els blaugranes ja havien sumat els tres punts que abans d'iniciar la jornada comptaven jugar-s’hi. Si abans de començar el títol de Lliga era a set punts de distància, encabat és a quatre. Vol dir que el cap de setmana els culers ja podrien celebrar-lo. Si el Barça venç l’Espanyol al Camp Nou, n’hi haurà prou amb què el Madrid no guanyi al camp del Sevilla.

Tots aquests arguments, si és que ho arriben a ser, només pretenen posar en relleu la importància del partit de dimarts al Camp Nou, contra el Reial Madrid. Els blaugranes van sentenciar la Lliga espanyola fa quinze dies en el primer partit de la sèrie de quatre que disputen contra els blancs. Des d’aquell dia, el títol és una fruita que madura d’una jornada per l’altra i que ha de caure en qualsevol moment, no cal esmerçar-hi més esforços dels necessaris.

De veritat, de veritat, al FC Barcelona li queden aquesta temporada, si tot va bé, dos partits, el de la tornada de les semifinals i el de la final de la Lliga de Campions. Dit més correctament, ha d’aspirar que li’n quedin dos perquè només en té un de segur. Els blaugranes tenen l’eliminatòria contra els blancs molt ben enfocada, però cap culer hauria de creure que està resolta i que el partit de dimarts serà una festa sí o sí. És el més probable, però no està garantida.

El Madrid és una fera ferotge ferida per tots els flancs imaginables en el futbol. Per a Madrid i el madridisme, la broma blaugrana ja fa massa temps que dura i no els fa cap mena de gràcia que tot el món l’observi admirada. Ja han demostrat que no els fa res posar-se en mans d’un eixelebrat i posar la institució potes enlaire per a recuperar una supremacia que creuen que és tan seva com Catalunya ho és d’Espanya. Ara que tot és possible, no és el moment de deixar res per fer.