Una de les mostres del nostre cançoner popular és la “cançó del contrabandista”. I arrenca d’una manera que ens és, per als nostres dies, d’una actualitat absoluta: “Quina cançó cantarem, que tots la sapiguem?” Heus aquí la qüestió. No vull ser pessimista, però em fa tot l’efecte que ara, el 2011, la comunitat catalanoparlant no disposa de cap cançó, cap ni una, que  sigui prou coneguda per tothom, com per ser cantada tota sencera i, doncs, convertir-se en cançó emblemàtica, cançó-símbol, nacional, perquè és de tots, ens representa a tots i tots ens hi sentim representats.

No hi ha cap cançó que tots la sapiguem. I això no és una anècdota, sinó un problema i greu, perquè vol dir que som una societat que no disposa d’elements de cohesió sociocultural, de factors de vertebració simbòlica, en tot l’espai nacional. No tenim cap cançó de tothom. Una cançó que pugui ser cantada per persones de totes les generacions, joves i grans, de totes les classes socials, homes i dones, de Perpinyà a Alacant, de Fraga a Maó i no diguem  ja l’Alguer...

Algú dirà: l’himne del Barça! Bé, és cert que el primer vers el sap molta gent, sobretot a Catalunya i, en particular, entre el personal culer. Però, ni tothom se sap sencer l’himne, ni de bon tros, ni menys encara a tothom li agrada el futbol, i, per si amb això no n’hi hagués prou, no tothom és del Barça. I, per tant, la cançó no faria la complicitat suficient com per ser enlairada com a referent nacional. A més hi ha molta gent que és del València, el Llevant, l’Espanyol, el Mallorca, el Vila-real, el Nàstic, el Girona o el Lleida.

Potser el “Bon dia”, d’Els Pets? Potser sí, entre les generacions més joves, com també alguna cosa de Gossos, Obrint Pas, Antònia Font o altres grups del mateix tarannà. Però l’àvia Carmeta, la tieta Magdalena i el iaio Vicentet, també se la saben? Ufff, tenim un problema. Sí, ja sé que no tenim estat, però tan greu com això és que no tenim mercat, mercat propi, vull dir, per als nostres productes de consum cultural.

No és un problema, perquè cantem poc. És una altra manera de veure-ho, clar. Comparats amb irlandesos o bascos, no és que cantem poc, no. És que no cantem gens. Imagineu-vos tot de catalans i catalanes dalt d’un autocar, o un àpat de família nombrosíssima i que, de cop i volta, algú amolla: “Cantem una cançó?”.  Pànic generalitzat, perquè segur que no hi hauria manera de posar-se d’acord, més enllà d’una primera estrofa, sent optimistes: Baixant de la font del gat, Fum, fum, fum, el Virolai, potser? Gabriel Xammar, patriota de pedra picada, ja traspassat fa anys, em va explicar que, els anys 50 a Barcelona, en ple franquisme, quan la policia va interrompre un acte de presentació del Diccionari Alcover-Moll que es feia en català, la reacció immediata va ser entonar una cançó que pogués ser entonada per tothom, com a senyal de protesta i alhora d’afirmació nacional. Van optar, com a sortida immediata, pel “Crec en un déu” i es veu que va fer el seu efecte. És una possibilitat, ves...