Feia molts anys que no em sentia orgullós d’un acte organitzat per la Generalitat de Catalunya. La veritat és que habitualment acostumen a recordar un muntatge de paper de fumar. Fan ostentació d’unes manques de categoria i d’ambició tremendes. I no ho dic per l’aspecte material. Sinó per les intencions i pel simbolisme que acostuma a envoltar-los. Pels objectius. Però aquest dissabte passat es va fer un homenatge a les víctimes del terratrèmol del Japó diferent. Un acte d’aquells que mereix ser repetit: en la forma i en el fons. Miraré d’explicar-ho.

Informació. Es repara, en certa manera, la mala consciència que hem adquirit pel tractament informatiu que, de la desgràcia japonesa, ha ofert la premsa local i europea. A causa del tema nuclear, semblava que més aviat ens anava a passar alguna cosa greu a nosaltres quan, de fet, el drama el vivien allí.

Víctimes. Es trenca la perversa tradició catalana de considerar que, de víctimes, n’hi ha de dues classes: les que pertanyen al món subdesenvolupat, i la resta. Entre les víctimes japoneses hi havia rics i pobres. I pel fet de pertànyer a un país desenvolupat (que s’ho ha treballat per ser-ho!) no vol dir que les víctimes d’aquell país són menys dignes de compassió.

País. L’acte va reconèixer el mèrit d’un país que ha construït el benestar gràcies al treball. El Japó ha comès molts errors en el passat. Però en un determinat moment va optar pel treball i per la democràcia. L’única combinació possible per sortir de la misèria. Ja n’hi ha prou d’admirar i aliar-nos amb països que, gaudeixin o no de benestar, no s’esforcen prou, tenen règims polítics dictatorials o mostren una escassa ètica del treball. Convé treure’s el barret davant de països treballadors més sovint del que habitualment fem nosaltres. Aquests són els països que convé admirar.

Projecció internacional. Catalunya ha de dur una enorme tasca que encara té pendent: la seva projecció internacional a base d’establir aliances amb països que poden ajudar al nostre progrés. L’independentisme català necessita menys voluntarisme d’acampada i més prestigi. Veure l’ambaixador japonès parlant català té més valor que tot el suport dels països que es mostren comprensius amb “el fet català” però que, o no s’aguanten, o els agrada practicar amb nosaltres l’almoina ètnica.

Reconeixement. Seria bo fer un cens dels catalans que cada mes cobren la seva nòmina gràcies a una inversió japonesa. I no parlo d’inversions que han pres el lloc a d’altres que podrien ser pròpies. Es tracta d’inversions que nosaltres mai haguérem dut a terme. Les empreses nipones han creat llocs de treball que el capital local mai hagués creat.

I tot es va organitzar fent servir l’escenari de la Sagrada Família, que és la millor icona de Catalunya a Àsia. En resum, malgrat la meva aversió a reconèixer la tasca dels que exerceixen el poder, aquest cop he de felicitar-los. I els encoratjo a que en el futur puguem, d’una manera honrada, com es va fer aquest dissabte, continuar refermant llaços amb aquells que ajuden a crear riquesa i que, en definitiva, poden ser els nostres socis. Consolidar el país econòmicament i políticament és vital.