Sembla ser que han assassinat un cosí del president, quan estava de vacances en un d’aquests països on la vida no val res. En són la majoria, tot i que en el nostre diari estira i arronsa per quasi bé no res és difícil recordar-ho.

Jo he passat uns dies a l’Alpujarra, a casa d’uns familiars que encara poden recordar el temps en què la seva vida, la seva feina, els seus maldecaps tampoc no valien gaire. Un d’ells em deia que passejar “a la turista” per les barrancades que els seus pares havien transitat amb mules carregades amb el producte del seu treball li semblava una profanació del dolor i de la misèria de generacions sotmeses als terratinents i els seus abusos. Persones que, com a l’Àfrica més mísera, han vist consumir-se els seus dies treballant per a qui fins i tot ha estat capaç de cobrar-se en carn de dona camperola les llavors necessàries per tornar a conrear la terra en anys de penúria.

Molt sovint oblidem que el nostre món és una excepció gloriosa: tot i les greus mancances de  la nostra democràcia, tot i la corrupció que sembla indiscernible de la persona i tot i una inèrcia quasi genètica per millorar el nostre nivell de vida que potser està a punt d’esborrar-nos l’instint de sobreviure, el sistema occidental respecta uns protocols que en la major part del planeta i fa quatre dies en el nostre ni tan sols havien passat pel cap de governants i governats.

Fa quatre dies, per exemple, voler canviar d’estat hagués estat una pretensió passada per les armes. Ara no. Ara potser la coerció és molt més subtil, tindrà forma de gran corporació, tindrà forma de caixa d’estalvis (o de banc), però hi ha lloc pels somnis legítims de la gent, fins i tot si romanen sols en somnis. Així doncs, podrem queixar-nos, però sigui quina sigui la nostra decisió haurem de recordar que noves realitats poden ser, perquè el sistema que les acull ha deixat enrere un temps en què la vida no valia res. Al menys la vida d’aquells que ja tenen status jurídic de persona.