Al seu moment –i encara avui s'arrossega-, quan l'associació Reagrupament Independentista va presentar el seu projecte de Constitució de Catalunya, tots els qui ens volen mantenir sota l'oprobi de l'Espanya eixorca –d'esquerres o de dretes, nacionalistes o suposats independentistes-, es van posar les mans al cap pel fet que en aquest senzill però contundent text hi digui al seu article 20 (“Defensa de Catalunya”): “Els ciutadans tenen el dret i el deure de defensar Catalunya”, que obre la porta, efectivament, a la creació d'un model de defensa i seguretat nacional, a través del Ministeri de Defensa, que permeti afrontar els riscos globals en la mateixa situació d'igualtat que altres nacions –tal com es relatava al document “Organitzant el nostre futur lliure”, el full de ruta dels reagrupats.

No és debades que esmento les tesis sobre la defensa nacional que promou Reagrupament Independentista justament aquests dies que es commemora el setanta-cinquè aniversari de l'assassinat de Miquel Badia (Torregrossa, Pla d'Urgell, 10 de març del 1906 - Barcelona, 28 d'abril del 1936) i el seu germà Josep, que fou l'artífex, per la confiança que li atorgà Francesc Macià, de l'Ordre Públic en els temps convulsos de la República catalana, amenaçada per l'Espanya eterna, fos de dretes, d'esquerres o dels pistolers faïstes que acabaren amb les seves vides (i amb les vides de tants altres catalans durant la República, durant la guerra d'agressió contra Catalunya i, posteriorment, en temps del franquisme, com a delators o exercint càrrecs sindicals).

No deixa de ser indecent que l'assassí confés dels Badia, el membre de la FAI Justo Bueno que va adduir la defensa d'Espanya per justificar la seva vilesa, hagi constat durant força temps com a "immolat per Catalunya" al Fossar de Montjuïc i que el nom dels nostres patriotes no hagi estat restituït per cap dels anomenats ajuntaments democràtics, que tan aviat honoren els marxistes-leninistes del POUM (Andreu NIn), com els estalinistes del PCE-PSUC (López Raimundo) o els franquistes declarats com Juan Antonio Saramanch. (Recordem, per als oblidadissos, que l'actual plaça Francesc Macià duia, en temps de la República, el nom dels germans Miquel i Josep Badia.)

Sobre ells, sortosament, s'ha produït, encara que tímidament, una restitució històrica de la mà d'alguns historiadors de gruix, com Josep Benet o Jaume Ros, mentre que d'altres –alguns catalans que tenen aquell complex que Carles M. Espinalt anomenava “complex d'espanyol”- en blasmen l'aspecte militarista, arribant fins i tot a titllar els escamots d'Estat català de “feixistes” pel fet que, en alguna ocasió, desfilaven armats pels carrers de Barcelona, en una època en què, arreu d'Europa, totes les organitzacions polítiques –d'esquerres i de dretes, fins i tot els “llibertaris”-, especialment, llurs “joventuts”, desfilaven militarment en les seves demostracions de força.

Tanmateix, aquest rebuig als germans Badia, especialment a Miquel Badia, un dels fundadors del grup Bandera Negra –que si hagués viscut hauria acabat amb mà de ferro amb el caos organitzat que Companys no va saber o no va poder atallar (tal com em va confessar Joan Oliver al meu llibre Joan Oliver tal com raja)-, és un nou intent interessat per fer-nos creure als catalans que ni tenim ni història militar ni esperit de defensa popular, com la història –molts cops censurada, molts cops oblidada-, contràriament, ens demostra a bastament. Que els catalans siguem més o menys pactistes, més o menys arrauxats o assenyats, més o menys no violents, no treu que tinguem una història militar potent i que, en el futur pròxim, no la vulguem restituir i mantenir en el concert de les nacions lliures.

En el full de ruta que us he esmentat més amunt hi deia que, amb independència del que finalment el Govern de Catalunya defineixi, es considera imprescindible que les forces armades catalanes “han de ser complementades amb l’existència d’una organització civil, la Guàrdia Nacional, formada per voluntaris amb el doble objectiu d’apropar la ciutadania a un aspecte clau com la defensa del país i, que aquesta sigui suficientment dinàmica i flexible per tal d’afrontar tant riscos i amenaces naturals com artificials. La Guàrdia Nacional, estarà composta per reservistes provinents de les estructures de defensa i per la resta de ciutadans”.

Vet aquí el sentit d'Estat que va moure Francesc Macià i Miquel Badia i que mou, ara mateix, l'independentisme d'Estat que progressa cap a la Catalunya lliure que restituirà, com cal, llur nom i llur memòria.