No hi ha rival més perillós que aquell que està desesperat. La desesperació, la necessitat d’haver de guanyar com sigui, ha estat la més gran aliada del Reial Madrid per a vèncer al FC Barcelona a la final de la Copa del Rei (0 a 1, a la pròrroga). La desesperança i un plantejament tàctic encertat, que ha aconseguit curtcircuitar el joc dels blaugranes, han estat les claus del resultat.

El triomf del Madrid no és injust, per bé que el Barça també hagués pogut guanyar perfectament el partit. Ha dominat tota la segona part i amb una mica més de punteria i sense el parell o tres d’aturades de Casillas s’hagués pogut posar per davant i vés a saber què hagués passat. Ara, el mateix val per als madridistes, que a la primera meitat han gaudit d'ocasions prou clares, amb un pal i tot.

Per a molts, la final de la Copa era el partit clau de la sèrie de quatre enfrontaments que en divuit dies hauran disputat blaugranes i blancs, i no pas el de dissabte, de Lliga, i això que la Lliga és un premi gros. Perquè la Lliga, el Madrid ja la donava per perduda, i perquè en una final hi ha un títol directe en joc i s’hi desplacen molts milers d’aficionats, és un esforç col·lectiu que genera un efecte catàrtic en l’equip que la guanya. I, a voltes, també en el que la perd.

A la curta, aquest resultat tindrà incidència en l’enfrontament de les semifinals de la Lliga de Campions, indiscutiblement. El Madrid en surt reforçat, però menys desesperat. Ha aturat la sagnia de derrotes contra el Barça i ara es veu fort i capaç de guanyar-lo. Sap com juguen els blaugranes i tenen una banqueta prou àmplia per a canviar de tàctica a cada partit i a mig partit si molt convé i no els fa res tancar-se i fer faltes constants per a no deixar jugar, volen guanyar i s’ha acabat.

A la llarga, ja és més dubtós que aquest títol els serveixi per a capgirar la situació de domini blaugrana. Des de Madrid, s’ha comparat amb la final que els dos equips van jugar l’any 1990 i que va significar l’inici del Dream Team. Perquè, a més d’un títol, aquell dia el Barça va guanyar temps per a imposar una idea de futbol que, amb els alts i baixos lògics, s’ha mantingut fins avui i és la base dels èxits collits durant aquestes dues dècades i en les darreres temporades, sobretot.

El Barça ha caigut però ho ha fet amb la cara ben alta, sent fidel al seu ideari futbolístic. Un dia o altre havia de passar. Amb Josep Guardiola a la banqueta, els blaugranes havien guanyat les sis finals que havien disputat en aquestes tres temporades, un registre impecable que en una final o altra s’havia de trencar. El Reial Madrid no era el rival més idoni per a estroncar-lo, però… la Copa del Rei, potser sí.