El Pep és un paio elegant, ben plantat i un xic presumit, com ha de ser. Acostuma a vestir amb molt de gust, combinant amb encert i intel·ligència els colors, els teixits, amb corbata o sense, roba clara o fosca, segons s’escaigui. Ja fa temps que no s’afaita, cosa que no vol dir, exactament, que porti barba. Bé, en realitat sí que en porta.  És aquella mena de barba curta de només uns quants dies que, en la majoria d’homes, fa així com una mica descuidat, però alhora “interessant”, segons observadores internacionals imparcials.

Des de fa uns mesos que jo també vaig així. De fet, és francament molt més còmode afaitar-te no pas cada dia, sinó tan sols un o dos cops per setmana. Són minuts que sumes al patrimoni matutí de fer el ronsa al llit una estona  més, a banda de la tranquil·litat de no haver de patir gaire per si m’afaito avui, demà o el cap de setmana.  El Pep, el meu amic, ho fa un cop per setmana i amb una maquineta de producció nacional que es comercialitza al centre de la capital catalana, a tocar de la Generalitat. Me’n dóna l’adreça i jo que m’hi enfilo.

"Bon dia, que tenen la maquineta aquella per rebaixar la barba, sisplau?”,  els dic jo.  “Eso lo encontrarà arriba, en el piso superior”, m’amollen amablement. Jo que hi pujo, ells que me l’ensenyen i jo que me la miro. “Va molt bé, sap? És nostra, la fem aquí, és una producció catalana. És una patent nostra i té molta sortida. Tots els clients que l’han comprada n’estan contents”, m’assegura la xica que ven el producte, de darrere el taulell estant. Llegeixo les instruccions amb deteniment i constato que és de funcionament fàcil i que no té cap secret d’ús.

"Els clients que compren aquesta maquineta, tots són àrabs, russos o grecs?”, li pregunto. “No, no, en absolut. I ara, per què m’ho demana això?”, em respon sorpresa la dependenta.  Jo que hi torno, tot etzibant-li: “De clients d’aquí, catalans, no en deuen tenir, vostès, oi?”, faig, amb un aire d’ingenuïtat que no sé si cola. “Catalans? Tots, bé quasi tots, què em sé jo, la majoria, ves”, fa ella. “Llavors no comprenc com és que tenen les instruccions d’ús en vuit idiomes, alguns dels quals els que ja li he dit abans, però no en català que és la llengua majoritària dels seus clients...”  Em va admetre que tenia raó i que ja passaria la meva queixa de client als propietaris de l’empresa i promotors de la maquineta, d’altra banda d’ús impecable, com puc testimoniar jo mateix.  Ja sé que fer de català, cada dia, cansa, però comportant-nos sempre amb naturalitat i bona educació, no hem de renunciar a cap ni un dels nostres drets. Més enllà d’actituds ideològiques, un servei o un producte que no inclogui en la seva oferta la llengua dels possibles consumidors majoritaris, no pot ser ni un bon servei, ni un bon producte.  Aquí i a la Xina. Ah, el dia que ens decidim a fer de clients que reclamen els seus drets...!