Un concert no demanat. Em va tocar. Ja pensava que el seient del costat quedaria lliure. I això que ja passàvem deu minuts i a l’Atlàntida no deixen entrar ningú quan ja ha començar el concert. Però sí, va arribar. Una noia, sola, que ja creia que feia tard. Tot anava bé, fins que va començar.

Sí, fins que va començar a tossir. Amb aquella tos nerviosa, superficial, innecessària, que no respon a cap malaltia ni a cap malestar físic sinó que és una conseqüència de la manca de concentració, de les ganes de cridar l’atenció, de dir “ep, que sóc aquí!” Ser incapaç de passar desapercebut.

És aquell reflex involuntari, però no sé com ho diria, profundament desitjat per reclamar la porció de protagonisme d’aquell que se sent només un simple espectador.
Un reflex que, com una malura, s’estén i s’encomana. En poca estona es va sentir la nena del davant com tossia, més enllà una senyora tornava a estossegar, i un senyor de la fila del darrera eixabuirava. S’encomanava horrorosament d’aquí i d’allà. Semblava que al final els quatre-cents assistents havien de fer-se remarcar per damunt dels músics que omplien l’escenari. Aquell sí que era un concert totalment inesperat.

I un altre concert molt desitjat. I això que a dalt hi havia més de cent cantors, les corals de l’Orfeó Manresà, la Coral Canigó i la Mixta d’Igualada, assistits per l’Orquestra de Cambra de Terrasa 48, però només eren una vintena, aquests últims, vull dir.

El Rèquiem de Mozart sonà esplèndid, un cop corregida la gravació i havent-ne arrancat el concert estossegaire de la platea, això sí. Tots recordem la pel•lícula “Amadeus”. Fins i tot quan vaig arribar a casa, el Crackòvia n’havia teixit una paròdia futbolística i a en Mou-res li sonava, ja vell, el Rèquiem de fons. Fantàstic. Com si els astres es posessin d’acord per regalar-nos un vespre profund i solemne del dilluns sant, abans de la participació a la Missa Crismal de la Catedral i del Tríduum Pasqual a la parròquia. Mozart ens guarnia l’inici d’aquesta Setmana Santa.

35 anys diu que Mozart tenia a la seva mort: va deixar el Rèquiem inacabat pel seu traspàs sobtat. Ho recordem de la pel•lícula. Fou el seu deixeble Süssmayer qui la va finalitzar seguint les indicacions del seu mestre.

Tremenda la força de la gran coral cantant al final d’una vida plena, intensa, plaent, i que pateix en el final de l’existència en aquest món. Gairebé no s’atreveix a demanar pietat pels pecats i en canvi es rabeja en la glòria del Sanctus, per acabar en un Agnus Dei excels, carregat d’esperança i de triomf, convençut, el geni poca-solta i profundament catòlic de Salzburg, que el batejat posa la seva fe en Jesucrist, per qui rep la resurrecció en l’eternitat. Hi ha una manera millor d’encetar la Setmana Santa?

Centre d’arts escèniques d’Osona. Per últim, i des que van començar les representacions al teatre de l’Atlàntida, s’ha de felicitar enormement i intensa els que han aconseguit portar un equipament com aquest a la ciutat de Vic i, així mateix, a tota la seva comarca. La gent de poble valorem poder assistir a un bon concert sense haver-nos de desplaçar a Barcelona i haver de dedicar-hi com a mínim mig dia. Segur que en els temps que corren deu ser també un espai cultural difícil de mantenir i per això mateix el públic hi hem de ser fidels, omplir els actes que s’hi celebrin i sostenir l’alta cultura en el nostre país, també en el rerepaís, com és la comarca d’Osona.

Que en sentir l’orquestra els pèls s’ericin i les llàgrimes rodolin per les comissures són només alguns dels efectes secundaris de participar en una de les actuacions a l’Atlàntida.

La propera vegada, però, agrairem que els que tinguin ganes d’estossegar es quedin a casa, o els haurem de cantar el Rèquiem in aeternum.